Ni l’artista búlgar Christo, aficionat a embolcallar grans estructures i a operar sobre espais públics, s’hauria imaginat intervenir a la ciutat de Barcelona com van fer els pagesos dimecres passat. Era impactant, passeig de Gràcia amunt, anar-se trobant, primer a la Gran Via, després a Aragó i finalment a la Diagonal, centenars de tractors –molts d’ells de factura tecnològica i dimensions impactants– aparcats ordenadament al centre de la calçada. A les vuit del vespre, amb els principals carrers tallats, el silenci anava creixent, i molta gent caminava mirant amb fascinació aquella inesperada ocupació d’uns espais generalment reservats a la sorollosa circulació. Una picada d’ullet un punt artística: estructures potents amb rodes enormes, en respectuosa quietud, abandonades per una estona pels seus conductors, que havien anat a trucar a la porta de Palau. I els ciutadans mirant-s’ho seduïts per la brusca transformació de l’escenari, sense que es veiés la mà de l’artista. Bon cop de falç.
De mica en mica van començar a arribar els tractoristes, alguns van aprofitar per reposar forces: menjar i beure, que ja tocava, un pícnic urbà. L’espectacle, que haurà incorporat una nova experiència en l'imaginari de la ciutat, transmetia una peculiar sensació de naturalitat. No havia estat un assalt, havia estat una ocupació convinguda amb la qual els serveis d’ordre i seguretat van col·laborar degudament. Resultat: el malestar del camp té una icona que fortifica la imatge de la pagesia i les institucions donen un exemple de respecte.
El fet és que el que va passar dimecres a Barcelona contrasta amb el que s’ha vist a la resta de l’Estat, on el soroll dels tractoristes ja s’ha traslladat a les guerres del Congrés i ara mateix ja tenim Abascal, autoerigit en portaveu dels manifestants, intentant capitalitzar les mobilitzacions, amb Feijóo com sempre enganxant-se a correcuita a l’estela de Vox i aprofitant la circumstància per apostar a la demagògia del negacionisme climàtic.
No sé com acabarà tot plegat: hi ha lògiques comercials del capitalisme globalitzat que fan molt difícils les atencions que els agricultors demanen. I, al mateix temps, les dretes europees que aposten per la radicalització han trobat un espai per fer soroll i intentar guanyar adeptes a la seva causa. Tanmateix, veure els ciutadans barcelonins mirant aquell espectacle insòlit en un ambient de calma transmet un reconeixement dels afectats que hauria de ser exigible a totes les parts. No serà la malenconia la que resolgui la situació. I millor començar parlant, abans que s’imposi la demagògia dels que només volen capitalitzar el malestar.
