Una sèrie terrorífica
El 26 d’abril del 1988, dos anys després de la catàstrofe de Txernòbil, Valeri Legàsov es va suïcidar i va deixar amagades sis cintes de casset que explicaven els detalls de tota la veritat i els noms dels responsables del desastre nuclear més greu de la història. Era el director de l’Institut d’Energia Atòmica de Kurtxàtov i un dels científics més preeminents de la Unió Soviètica en matèria nuclear. Legàsov havia format part del comitè d’investigació del govern de Gorbatxov, però el van silenciar, a ell i el seu cru i rigorós informe sobre els fets, per eludir les responsabilitats.
El contingut de les sis cintes que es van filtrar a la premsa ha servit per recrear de manera extraordinàriament acurada què va fer esclatar el reactor número 4 de la central nuclear, les greus negligències que van cometre en les hores posteriors els responsables i, després, les autoritats de la Unió Soviètica. I què va passar en els dos anys posteriors a aquell desastre.
Què permet la ficció que no ens donaria un documental? L’angoixa més descarnada de l’horror, la personalització del drama, les petites històries humanes de la gent de Prípiat i el retrat del pànic que suposa la plena consciència que moriràs treballant a contrarellotge intentant evitar que la desgràcia impacti en els habitants.
La sèrie Chernobyl (HBO) funciona a mode de flashback. Comencem veient els últims minuts de vida de Legàsov abans de penjar-se i, a partir d’aquí, viatgem dos anys enrere, just en el moment en què es produeix la gran explosió i els veïns es desperten veient des de les seves finestres la central en flames. A partir d’aquí, es combinen dos nivells de relat. Per una banda, el que passa dintre de la central: els treballadors descobrint la dimensió del desastre i sent les víctimes immediates, amb la pell cremada instantàniament, vòmits sobtats, parts del cos desintegrant-se i la sang traspassant la roba. Un brunzit incessant acompanya les imatges angoixants. Homes conscients del seu final intentant apaivagar en va, en els darrers minuts de vida, la catàstrofe, avançant per passadissos claustrofòbics, parets de ferro, portes gruixudes, gasos i flames. Una atmosfera asfixiant que es converteix en una pel·lícula de terror. Imatge i so provoquen un neguit insostenible que t’envaeix com a espectador. Per l’altra, veiem la gent de Prípiat que surt de casa per observar les flames amb la fascinació de qui mira uns focs artificials. El narrador juga amb el grau de coneixement de l’espectador de la desgràcia: veiem els milions de partícules radioactives surant a l’aire, amb bebès, nens i les seves famílies exposats innocentment a allò que acabarà amb ells. I com a conflicte desesperant, les negligències dels responsables que neguen i camuflen el desastre. Fins i tot impedeixen les vies de solució que haurien reduït l’impacte sobre la població. Chernobyl és la sèrie de terror més bèstia que haurem vist en molt de temps perquè sabem que tot el que ens expliquen és real.