Sóc Charlie, però també sóc l’Ahmed

És molt difícil escriure quan, ben endins, la tristor i la consternació envaeixen el teu estat d’ànim. Però escriuré igualment perquè en cap cas em rendiré davant de l’obscurantisme.

Morts. Només morts. Cada dia. Torturats, decapitats, tirotejats, penjats, apedregats; en fi, assassinats a sang freda. Aquí, allà i més enllà. L’odi sembla guanyar sobre l’amor. És l’atemptat d’uns pocs contra la vida pacífica de molts.

Diuen que els defensors de la llibertat han d’estar units sempre en la condemna de l’horror. Ho estem, sempre ho hem estat, independentment de qui siguem o en què creguem. Alguns, però, a l’estil purista de Plataforma per Catalunya, es limiten a atacar el famós altre. Ataquen la fe pacífica de milions de persones amb un hashtag tan pobre com #StopIslam. Ataquen l’islam com si fos la raó de tots els mals. I ho dic jo, que mai a la vida he estat practicant, malgrat haver crescut amb els valors d’aquesta religió.

El veritable enemic, amics i amigues, és la ignorància. I la ignorància no només és contrària als valors islàmics, sinó que és una malaltia que només té un antídot: l’educació. I és precisament aquí on han fallat -i continuen fallant- la majoria de les societats de confessió musulmana. Fa segles que van cap a l’abisme i l’empobriment mental. Fa segles que estan governats per règims perversos i autocràtics que releguen l’educació per fer perdurar la ignorància, entre altres coses a través de la manipulació de la religió. A vegades, això s’ha fet amb el suport implícit de països occidentals amics.

Les excepcions en el món àrab són escasses, però hi són. Tunísia n’és una. Alguns potser pensareu que faig el paper del patriota que aprofita la situació per defensar el seu país. Però és que defenso el meu país perquè és l’exemple únic d’una democràcia arabomusulmana que lluita contra el terrorisme. En les darreres eleccions legislatives i presidencials del país, les primeres realment lliures, la coalició laica i progressista de Nidaa Tounes va guanyar tots els comicis, i va destronar el partit islamista Ennahdha (molt més mobilitzat i organitzat), que ha quedat segon, però que, sobretot, ha sabut acceptar la seva derrota. Aquest partit va intentar islamitzar la República Tunisiana, però va topar amb la resistència d’una societat civil forta i mobilitzada i ha acabat derrotat a les urnes. Això no s’havia produït enlloc fins ara al món àrab. Els tunisians i les tunisianes hem acudit a les urnes de forma lliure no pas sense dificultats. Desgraciadament vam pagar amb sang aquesta llibertat.

Fa dos dies, membres de l’organització terrorista Daesh (Estat Islàmic) hi van decapitar un policia i un militar que defensaven la seguretat dels seus conciutadans. Desgraciadament, no són ni les primeres, ni les últimes víctimes. I em pregunto: què hi ha de diferent entre aquesta matança i la de Charlie Hebdo? Res. Només hi ha semblances, que són l’odi i la salvatgeria. ¿O és que les coses només ens han d’afectar quan es produeixen a prop de casa? Pregunteu-vos-ho, de debò.

Perquè resulta que, a més a més, la persona que va entrenar els autors dels assassinats de Charlie Hebdo és un francotunisià (nascut a París) alliberat de les presons franceses malgrat una condemna de vuit anys, i que porta el nom de Boubaker al-Hakim. Aquest criminal és també el responsable i l’estrateg de l’assassinat de Chokri Belaïd i Mohamed Brahmi, dos activistes de l’esquerra tunisiana que van ser assassinats el 6 de febrer i el 25 de juliol de 2013, respectivament, en plena transició democràtica del país. Resulta també que Chérif Kouachi, un dels germans sospitosos de l’horrorós crim parisenc, va gaudir d’una clemència de la justícia francesa per combinar un stage de “perfeccionament en l’ús d’armes” amb unes vacances al país nord-africà, amb l’hospitalitat del mateix jihadista Boubaker al-Hakim. Tots ells han fet una estada a Síria per reforçar les seves habilitats de combat. Aquesta és una altra prova que l’enemic ens és comú.

Dit això, les societats europees han d’entendre que l’enemic no és l’islam, sinó la ignorància, l’odi i la violència. A hores d’ara, confondre l’enemic només empitjora la situació. Aquests criminals només volen una cosa: sembrar la por, destruir la democràcia i dinamitar la llibertat. Per tant, la resposta ha de ser més democràcia, més llibertat i, sobretot, més educació.

Finalment, només em queda recordar els noms dels caiguts per la llibertat: Charb, Cabu, Georges Wolinksi, Tignous, Bernard Maris, Honoré, Michel Renaud, Elsa Cayat, Mustapha Ourrad, Frédéric Boisseau, Ahmed M’rabet i Franck Brinsolaro. Que descanseu en pau.

*L’autor prepara una tesi doctoral sobre la figura literària d’Anselm Turmeda a la Universitat de Girona. És membre de Mediterranean Editors and Translators i de l’Associació de Tunisians de Catalunya