L’altre dia ens va deixar Matthew Perry, l’intèrpret que va donar vida al Chandler a la mítica sèrie Friends durant una dècada. La seva mort, precedida per tres dècades d’excessos etílics i drogodependències, va omplir les xarxes socials de condols, fotogrames, il·lustracions i diàlegs del seu personatge més famós. El Chandler deia: "Quan era jove vaig començar a utilitzar l’humor com a mecanisme de defensa". I, per a molts, Friends encara és això: un refugi al qual recórrer quan necessitem que l’humor ens protegeixi de la realitat o la faci més digerible. Fou entendridor observar com els usuaris de Twitter o Instagram (m’hi incloc) cercaven maneres originals de dir adeu al Chandler (més que a Perry): quan un personatge és estimat per tanta gent, la convicció que l’impacte anímic de la seva mort és únic, especial i intransferible en el nostre cas és una convicció legítima, commovedora, però també improbable. Com passa sempre, hi va haver persones que empraren la ironia o el sarcasme per remarcar l’excés de missatges, piulades o stories al voltant d’aquesta pèrdua: segurament el Chandler hauria fet justament això, així que l’homenatge funciona en qualsevol cas.
Avui en dia, més que quan es va estrenar Friends, l’espectador mitjà ha educat el seu criteri pel que fa al consum audiovisual. Si més no, s’ha fet seva una terminologia que abans era patrimoni exclusiu dels crítics professionals: no és estrany que el nostre veí comenti que la darrera sèrie que ha vist perd força a partir de la segona temporada, o que l’actriu protagonista fa una interpretació magnífica, o que la proposta et manté en una tensió permanent, o que el guió sembla allargat cap als darrers capítols. El públic no expert s’ha familiaritzat amb aquests conceptes i parla i critica sense complexos: les xarxes han afavorit aquesta manca de pudor a l’hora d’opinar, però ja està bé combinar les crítiques professionals (a vegades més obtuses o endogàmiques, com si només es dirigissin a altres crítics) amb les valoracions més fresques, transparents o genuïnes d’espectadors corrents.
En temps de saturació de l’oferta audiovisual i, sobretot, a l’època daurada de les sèries, no és forassenyat preguntar-se per què encara veiem una vegada i una altra sèries de fa dues dècades i fins i tot n’exigim capítols especials, retrobaments, remakes, seqüeles i documentals que allarguin una mica més la seva existència. En aquesta mateixa línia, fa poc que es va anunciar el retorn d’una altra sèrie mítica, Frasier, que no va tenir mai l’impacte de Friends però que serveix per il·lustrar una mateixa tendència: recorrem a sèries popularíssimes del passat per motius que deuen ser més viscerals que seriòfils, com si, per damunt de tot, la ficció ens servís per sentir-nos partícips d’una veritable connexió emocional (col·lectiva i intergeneracional) mentre, fora del televisor, l’individualisme s’imposa inexorablement. Perquè, tornant al Chandler, és cert que la tristesa i l’emotivitat compartides potser interpel·len la ficció, però no per això són de mentida.
