Aquesta Champions del Barça / Aquest Govern paritari
Aquesta Champions del Barça
Aviat farà cinc anys vaig agafar el pòster de l’equip del Barça i vaig decidir aprendre’m el nom de les vint-i-dues jugadores. Les volia saber identificar per la manera de córrer. Igual que reconeixia l’Aloisio perquè anava amb un pal d’escombra a l’esquena, havia de veure els partits del nou equip professional de futbol i saber, a l’instant, qui portava la pilota sense que el locutor m’ho hagués de dir. L’esquerra de seda de l’Alexia, l’aparició entre línies de l’Aitana, les cavalcades de la Marta Torrejón. A partir d’aquesta familiaritat i portant l’escut que porten, he patit per cada partit que la tele ha retransmès (no han estat pas tots) i m’he decebut en cada derrota, com passa quan perd l’equip d’handbol, que són enrabiades que no acaben de fer perdre la son perquè la vida no dona per poder patir tant per tantes competicions esportives. I, de cop i volta, fruit de la feina ben feta, el Barça guanya allò que la UEFA en diu “Women’s Champions League”, una competició on fins i tot posen les espongetes de color lila per protegir els micròfons. La primera Copa d’Europa, la victòria rotunda contra el Chelsea, la potència del Barça, fan que més d’un milió de persones, a Catalunya, vegem el partit. L’alegria és immensa i, de cop i volta, es desferma un abans i un després d’aquest èxit. Tot d’una sembla com si l’esport femení tornés al punt de partida i, en aquest sentit, és una derrota que ni el feminisme de pedra picada sembla detectar. Com si tot el que s’ha fet abans, durant tantes generacions, amb tant d’esforç, no comptés. Ja s’entén que som al país on el Barça i el futbol ho devoren tot, però els èxits de Sánchez Vicario, Mengual, Laia Sanz, Laia Palau, Belmonte, Muguruza, el waterpolo o l’hoquei herba ja es passaven el relleu de la lluita. Ja s’havien tombat moltes barreres i s’havien guanyat moltes medalles perquè ara sembli que l’esport femení s’homologui a partir que el Barça hagi guanyat una Champions. I beneïda i celebrada sigui.
Aquest govern paritari
El Barça ha guanyat la Champions a Göteborg. La setmana que ve el City de Guardiola també pot aixecar la seva primera Copa d’Europa a Porto. El club de Manchester emet, des de fa un temps, un anunci on s’encavalquen imatges èpiques dels seus futbolistes i de les seves futbolistes amb la samarreta blau cel. Una veu en off es limita a dir: “Les mateixes botes, el mateix reglament, els mateixos gols, la mateixa rivalitat, les mateixes emocions, la mateixa passió, el mateix joc... No és futbol femení o masculí, it’s just football”. Aquest és, potser, el punt de vista més encertat. La resta, sigui dit per convenciment o per quedar bé, per pujar al carro en marxa o per mirar de compensar un passat tremendament desequilibrat, continua semblant una mirada que perdona la vida a les dones que excel·leixen. I qui diu en l’esport diu en qualsevol àmbit de la vida. A Catalunya ara hem vist que en el nou govern de coalició que van pactar Pere Aragonès i Jordi Sànchez hi havia d’haver la meitat d’homes i la meitat de dones. Si s’han de repartir catorze càrrecs, set per a Esquerra i set per a Junts, set conselleres i set consellers. I, després, ja t’ho faràs per quadrar el sudoku paritari i partidari amb els noms oportuns. Quan tot semblava encaixar, però, i en la vigília del debat d’investidura, Elsa Artadi (de Junts i dona) decideix renunciar a la vicepresidència del govern i a la cartera d’Economia perquè s’estima més intentar ser alcaldessa de Barcelona. És una decisió legítima que, això sí, desguitarra els equilibris que s’havien fet per formar govern. A partir d’aquest moment, en lloc de pensar en la persona més adequada per a aquesta important cartera en un moment transcendental per al país, s’han de tornar a repartir les cartes perquè, al capdavall, hi hagi tantes dones com homes i la vicepresidència recaigui en una dona i de Junts. El càsting està en marxa. Els mèrits? Tant se val. Com diria l’anunci del City... No és una consellera o un conseller. És un govern.
Xavier Bosch és periodista