Chamartín i La Sagrera

Ja ho deien els Manel, que “els guapos són els raros”. I que desafinen i tenen psicòlegs, i no passa res. Els guapos ocupen portades, són víctimes de la premsa rosa i s’han de disfressar cada any una mica més per no caure en l’oblit. I els guapos acaben sent caricatures d’aquell encant original que un dia van tenir, inflats de bòtox i cada vegada més desconcertats, perquè són guapos però envelleixen com tothom i ho pateixen més, en funció dels psicotròpics que ingereixin. A les ciutats els passa una mica el mateix: cada mandat hi ha els projectes estrella, que aixequen tota mena de passions. Idees que potser eren ocurrents a l’inici, però que per supèrbia acaben torturades per les crítiques desfermades dels detractors. Aquests projectes, com les persones, acaben cremant-se, perquè acaba sent molt difícil tornar a nivells de discussió racionals.

A Madrid, el projecte més polèmic i exposat és el de Chamartín, un intercanviador complementari al d’Atocha que seria l’homòleg a La Sagrera barcelonina. L’operació de construir el Distrito Castellana Norte al voltant de l’estació de Chamartín va determinar el color de l’alcaldia, amb el posicionament de Més Madrid al costat del PP i Ciutadans. Adif fa anys que visualitza Chamartín com un gran intercanviador modal i metropolità, sobre el qual edificarà fins a 180.000 m² d’oficines. Per això han convocat un concurs internacional, al qual hi ha convidat 10 equips internacionals, que tenen fins al mes de juny per a crear una “fita urbana reconeixible i un llegat per a la posteritat”. 

A Barcelona continua la polèmica sobre l’aeroport, però ningú no parla de la Sagrera. Les superilles i l’urbanisme tàctic han tapat completament el debat sobre la transformació de l’estació germana de Sants.  Els mitjans no en parlen, els grups de l’oposició no pregunten i l’empresa pública que gestiona el projecte té menys personal i recursos que un petit taller d’arquitectura. I no és exactament que no hi hagi de passar res, a la Sagrera. Però hi passa, i voluntàriament o no, no ha trascendit. Ens hem instal·lat en el mantra còmode de la rehabilitació i cap polític no defensa com han de ser els nous pisos que creixin al voltant de la Sagrera. Rehabilitar és necessari però no és suficient, malauradament. Perquè el creixement més fort de la metròpoli va ser a la dècada del 1970 i es van construir polígons d’habitatge amb condicions molt precàries. Algunes d’aquestes edificacions caldrà enderrocar-les durant les properes dècades i fer noves cases de més qualitat per a totes aquestes persones que, a sobre, acumulen situacions de molta vulnerabilitat. Però sobretot calen més habitatges assequibles. Aquesta hauria de ser la prioritat: no vendre sòl públic de cap manera, i generar-ne de nou. En el cas dels terrenys ferroviaris, que són públics, em sembla essencial entendre com es preservaran per a futures generacions i no es malvendran a curt termini.

Tant Chamartín com la Sagrera són projectes d’origen públic. Els terrenys ferroviaris es van qualificar exclusivament per a aquest ús, i les millores tecnològiques han permès els darrers anys fer pisos de trens (col·locar unes vies sobre les altres) en lloc de fer que passin tots a nivell. Això permet alliberar grans buits urbans i fer ciutat millorant les fractures històriques entre barris. I permetrà, en el futur, que persones que venen de París, Lió, Madrid o València puguin baixar del tren i agafar el metro o un tren de Rodalies pràcticament des de la mateixa andana. Això sí que permetrà treure massivament cotxes dels carrers de Barcelona! Però no hi ha manera: el debat públic segueix obsessionat amb les vicissituds de les superilles.

I quan s’hi edifiqui, el model ha de ser el de l’excel·lència. La reorganització dels trens genera un gran parc a sobre, un espai verd que permeti anar de la Ciutadella fins a la Trinitat sense creuar cap carrer de cotxes. A les vores d’aquest parc hi ha diversos sectors en planificació: el Sector Prim, la Mercedes, Renfe-Colorantes o el centre comercial de la Maquinista, on s’ha dibuixat grans edificis en alçada sobre el sòcol comercial. Cadascun d’aquests sectors és com fer un poble per a 1.500 habitants dins de Barcelona! Aquests nous sectors no són tàctics, ja en circulen molts dibuixos pels despatxos, i perduraran al llarg de moltes generacions. Ara només són taques de colors, però cal molta feina perquè aquests polígons cartogràfics esdevinguin racons de ciutat d’arquitectura excel·lent, amb menjadors en cantonada on hi toqui el sol cada migdia, i grans terrasses per gaudir del clima mediterrani. 

Em sorprèn que una operació que a Madrid ha generat un debat tens i fortes exigències de les diferents formacions polítiques, aquí encara sigui un tema tan amagat i tan poc explicat a la ciutadania.