Cesk Freixas: "Em sento representat per Teresa Forcades"

El Cesk es passarà l'estiu fent bolos en revetlles, casals i festes majors. Ha fet realitat el somni de viure de la música sent molt conseqüent amb les seves idees. Acaba de publicar Tocats pel foc , un sentit homenatge a Manuel de Pedrolo i Quico Pi de la Serra. Molt en la seva línia.

Un jove que viu de la música. Privilegi?

Home, això avui dia costa a tothom. Com a professió no està dignificada i sempre hi ha hagut elits associades a la música popular fent de tap. Va passar amb el rock català dels 90. Potser caldria fer més ressò de la pluralitat de l'escena catalana. Els mitjans hi teniu molt a veure. A casa nostra, un país petit i una mica tancat, costa més arribar a primera divisió.

I més fent de cantautor. Això la majoria encara ho associa a Llach, Raimon i altres figures de la Transició.

Sí, i el component polític tanca moltes portes. No agrada escoltar que hi ha cançons que posen el dit a la nafra, però la música compromesa té el seu públic quan va a favor del país i la justícia social. El cantautor va associat a un paio pesat, amb guitarra, el peu damunt la cadira i fotent el rotllo. Ho entenc, però els últims anys ho hem renovat mirant la cançó anglosaxona i llatinoamericana i amb ingredients del pop i el rock. Hem deixat enrere l'estètica dels 70.

Tu ets independentista i d'esquerres. El teu públic creix entre els més joves, no?

Penso que sí, segur que si ho mirem en números és així. El context que vivim fa que cada cop més gent prengui partit. La crisi no ve determinada per una mala praxi de l'esquerra transformadora, té a veure amb el capitalisme. No és més mercat o menys, és més gent que se sent reflectida a les cançons.

En l'escena catalana els músics amb biaix ideològic teniu més pes que en l'espanyola, però alguns s'acaben moderant. A tu també et passarà?

[Riu.] Espero que no, perquè crec en el que faig i en la cultura com a eina transformadora. N'hi ha, com Ismael Serrano, que sí que han anat perdent contingut.

Els de més èxit, els Manel, Mishima o Els Amics de les Arts, no reivindiquen.

Si entenem que la cultura no només ha de servir per a una cosa, com reivindicar, tot hi té cabuda i hi ha moltes maneres d'arribar als llocs. Ells entenen la cultura com una forma d'oci, i és molt lícit. Des dels mitjans es recalca que el que està de moda és la quotidianitat, però la nostra també ho és! Ho són l'atur, els desnonaments, les retallades... és el dia a dia.

Parlaves dels vells cantautors, però t'emmiralles molt en Ovidi Montllor.

Bé, és un referent musical i ideològic. Era un treballador cultural i gairebé va ser expulsat del circuit institucional. Està bé recuperar-lo. Va ser coherent amb les lluites nacionals i socials. I Quico Pi de la Serra també és d'aquests.

Al País Valencià la música en català passa un bon moment, que coincideix amb el moment de més persecució i minorització de la llengua. És una conjunció de talents individuals, només?

Suposo que és el binomi acció-reacció. Hi ha resistència a l'assimilació espanyolista del País Valencià, ja des d'abans del franquisme. Encara hi ha cultura catalana i això no ho poden amagar. Grups com Obrint Pas ho mostren per tot el món.

Al teu últim disc hi ha dues cançons explícites: Article 1.1 , sobre la independència, i Acte de violència , sobre la precarietat.

L'última surt d'un llibre de Manuel de Pedrolo que es titula igual i explica què passaria després d'uns quants dies de vaga general, si el poble recuperaria el poder...

¿Recuperaríem el poder o acabaríem com Grècia?

Si passés segur que desordenaria moltes coses i en el desordre trobaríem una alternativa regeneradora. Faríem agafar por a qui fa que ara en tinguem nosaltres.

A Tocats pel foc reivindiques Pedrolo amb el nom del disc. Per què?

D'ell se'n coneix molt el Mecanoscrit , una obra que ell considerava menor. Tocats pel foc és de les més polítiques. Enmig d'un enamorament hi ha un combat ideològic sobre la violència estructural, i això lliga amb el moment. Potser ara tocaria canviar a les lectures de batxillerat el Mecanoscrit per aquesta.

Hi ha gent que planteja debats forts i són percebuts com a radicals, com ara Teresa Forcades. T'agrada?

Em representa. Igual que Arcadi Oliveras i Pau Llonch, el cantant d'At Versaris, a qui van detenir per la vaga. Encara que el món de l'Església no és el meu, el discurs planer me la fa molt pròxima.