Des d’una certa distància (o no)

Tres mesos sense futbol. Tres mesos sense article perico. He enyorat molt més escriure sobre l'Espanyol que no pas veure'l jugar. Avui hi torno i dissabte ho faran els nostres jugadors. En aquests mesos he pres grans decisions que em fan més lliure i més feliç. Una d'elles hauria de ser la d'allunyar-me per sempre de la passió pel futbol. No sé si amb aquesta me'n sortiré.

Queden onze jornades de Lliga, l'Espanyol és cuer i demà juga contra un dels seus rivals directes. I jo, a diferència de fa tres mesos, ni em sé els punts de distància de memòria, ni em passo el dia fent càlculs per veure quants punts necessitem per salvar-nos, ni he marcat a l'agenda els dies de partit. Veig el futbol, l'Espanyol i el seu descens o salvació des d'una certa distància. Com si no fos ben bé cosa meva. Per què? En dues paraules: Tebas i Roures.

Com en tants àmbits de la nostra vida, en el futbol el covid-19 ens ha mostrat de manera exagerada el que ja sabíem. Perquè Tebas i Roures ja hi eren i ja eren com són ara. Però mai com en aquests mesos havíem vist fins a quin punt són els amos. Mai com amb la pandèmia havien mostrat aquest to amenaçador i despectiu. En principi, oposats ideològicament. Però en definitiva amb interessos i tarannàs coincidents.

Els nostres fills segueixen sense poder anar a l'escola, els teatres continuen tancats i jo no puc anar a veure la meva tia malalta. Però Sevilla i Betis ja han jugat el seu partit. Mentre Catalunya i Espanya s'omplien de morts, Tebas i Roures insistien que, fos com fos, el futbol havia de tornar. Fent tests a tota hora, amb els estadis buits, jugant cada dos dies o bé a 40 graus. El fi –el negoci– justifica els mitjans. No hi vull participar.

Suposo que demà acabaré veient el partit. Si es confirma que hi posen so d'ambient, el miraré sense volum. I crec que em costarà connectar amb el meu jo futboler i fins i tot amb el meu jo perico. Perquè els meus jugadors no són meus: són actors secundaris d'una pel·lícula mediocre produïda per Jaume Roures. En la qual el guió –que desconec– sospito que ja està escrit. I la meva tristesa (probable) o alegria (improbable) per un desenllaç feliç o no, forma part del mateix guió. Si l'Espanyol acaba baixant, hauré d'agrair als dos amos la meva relativa distància amb el patiment. Si se salva, els hi hauré de retreure.

Tanmateix, no estic segur de res. No descarto que dissabte a les 14.10 estigui dret davant del televisor donant ordres a uns jugadors que, tot i el silenci, no em podran sentir.