On és el centredreta?
El centredreta nacionalista que encarnava la CiU de Pujol (72 diputats als anys vuitanta, aviat és dit) potser tornarà a existir, però aquest trànsit pot ser llarg, vista l’evolució del mapa polític, la ferida oberta del Procés i la deriva de Junts cap a un independentisme sense etiquetes. Molts pocs votants de CiU han anat a parar a altres formacions de dreta (PP, Ciutadans i Vox). La majoria han fet via, arrossegant els peus, a Junts, ERC i PSC. El factor nacional pesa molt i mentre la dreta tradicional, a Catalunya, abraci l’espanyolisme, no hi té res a pelar. El pensament liberal i conservador pot influir, pot estirar republicans i socialistes cap a posicions moderades, pot fer barrera contra la CUP. Però no pot aspirar a l’hegemonia mentre Junts no resolgui l’aiguabarreig que li provoca curtcircuits constants.
El principal problema de Junts és que el votant de centredreta no només és liberal, o conservador; també és, per tradició, moderat i partidari de l’ordre. Aquest és el curtcircuit, i és l’abisme que separa un Jaume Giró d’una Laura Borràs. Pensem en els perfils dels votants de Pujol de fa dues dècades: a) és una persona de centre que potser s’ha tornat sobiranista, però no vol aventures; si Junts s’enfila a la muntanya, preferirà el gradualisme de Pere Aragonès, que practica una mecànica pujolista però amb un to i un horitzó diferents; b) potser no ha estat independentista mai, i prefereix la freda gestió de la realitat que reclama l’endreçat Salvador Illa, que detesta la CUP tant com detesta Vox; c) és un votant de dretes que votava Pujol per utilitat, però si li posen davant un PP presentable es prestaria a votar-lo (el PP té tres diputats, però a l’època de Rajoy i Sánchez-Camacho en va arribar a tenir 19).
L’exvotant de Pujol voldria, sobretot, un pujolisme actualitzat. Que no prometés res que no pogués complir, però que mostrés ambició nacional. Que prestigiés la Generalitat (amb un “govern dels millors”, o dels optimates, com en deien els romans), que mimés les classes mitjanes i els emprenedors, que no toqués la pera als rics que fugen dels impostos, i sobretot –sobretot– que ignori la CUP. Aquesta mena de votant, que acostuma a fer cas a La Vanguardia i a Foment del Treball, aposta ara per una entesa ERC-PSC però preferiria la sociovergència de sempre, que ampliés l’aeroport, fes de lobi a Madrid i cristal·litzés el conflicte català en un problema de finançament.
Una part de Junts (el 55%, segons el darrer referèndum) vol més aviat esdevenir un moviment independentista transversal que reagrupi els 72 diputats que van votar Junts pel Sí i la CUP el 2015, i reobrir el meló del conflicte, que segons els seus càlculs serà inevitable quan el PP torni al poder a Espanya. La resta del partit, un apreciable 42%, vol un neopujolisme deslliurat del llast de la corrupció i més atrevit nacionalment, però moderat en el to i en la pràctica. Un centredreta que recuperi el vot que en els últims deu anys ha anat prestant a ERC i el PSC.
Aquest camí l’han intentat recórrer Unió, el PDECat i altres formacions de vida efímera. No és un camí fàcil ni curt, perquè ara mateix el que s’albira és un duopoli amb dues maquinàries ben greixades, ERC i el PSC, que són competidors però a la vegada socis, que sense necessitat de parlar-ho s’han repartit la gestió d’aquest interregne que durarà, almenys, mentre Aragonès i Sánchez governin. Aquest esquema contrasta amb el bipartidisme histèric espanyol, cosa que és saludable, però planteja la legítima pregunta de si és possible, i recomanable, un país sense alternativa de dreta, és a dir: un país sense veritable contrast entre esquerra i dreta.