VETOS. Tothom vol ser al mig. El centre és la posició de privilegi, i no només en política. Per això els clàssics deien que in medio virtus, i algun clàssic contemporani, que totes les masses piquen. Junts vol pactar amb ERC i la CUP per fer de pont; els comuns volen pactar amb el PSC i ERC per fer de frontissa, i Pedro Sánchez es delia per un acord amb Ciutadans i Podem per erigir-se en el gran moderador. Excepte la CUP, tothom vol ser al mig. I per això ERC postula una via àmplia amb les tres formacions que -teòricament- defensen l’amnistia, l’autodeterminació i un gir cap a l’esquerra. Els republicans somien en la foto de la Dolors, la Laura i la Jéssica escortant el president Pere, tres senyores i un senyor, encarant el gran repte de la postpandèmia; una lluita compartida, com en dirien els d’Òmnium; un Govern amb una majoria sòlida al darrere, on cadascú compensaria els excessos de l’altre i Aragonès encarnaria sempre el seny. Sembla, però, que aquesta foto és impossible, perquè hi ha incompatibilitats ideològiques gravíssimes: es veu que Junts no és prou progre i els comuns no són prou indepes. Tant li fa que tots dos pactessin ni més ni menys que l’actual pressupost de la Generalitat. Tant li fa que governin plegats en diputacions i ajuntaments. No: cadascú està quiet sobre el tauler i té els moviments pautats, com les peces d’un joc d’escacs. Algú dirà: i per què no exigim el mateix a ERC i el PSC? ¿Que potser no tenen un pacte estable (però de compliment escàs) a Madrid? Doncs jo penso, en efecte, que ERC i el PSC hauran d’acabar seient i parlant, com Junts i els comuns (com a mínim), perquè si no aquest país no anirà enlloc; però ara com ara, amb els socialistes catalans reivindicant el 155 i els líders d’ERC a la presó o a l’exili, és impossible que això passi. Hi ha una ferida oberta, i qui podria tancar-la no gosa o no vol.
PERCEPCIONS. A Madrid és diferent: ERC fa molt bé de fer-s’hi notar i barrar el pas a la dreta espanyola, la ultra i la plus ultra. Tot i que no es pot dir que dels seus vots n’hagi tret, encara, un rendiment contrastat. Però cal saber-se situar sempre, arreu, respecte al centre de gravetat. Catalunya i Espanya poden assemblar-se tant com vulgueu, però el seu centre de gravetat política és en posicions ben diferents. A Madrid, per a bona part de l’opinió pública, Podem és un partit antisistema; el PP, la monarquia i la Constitució són centralitat pura; Ciutadans és liberal, i Vox va camí de la normalització plena, per molt que el pobre Pablo Iglesias s’hi escarrassi; en canvi, a la CUP la veuen pràcticament com un grup terrorista, i a Junts com a extrema dreta (Pedro Sánchez dixit ). I a Catalunya? Doncs aquí els comuns són tan del sistema que Foment del Treball (emulant Manuel Valls) ha sortit a implorar un tripartit d’esquerres per acabar amb el Procés; l’independentisme té una majoria ajustada però creixent; la monarquia viu en el descrèdit absolut, i la derechona ha passat de 40 diputats a 20, dels quals 11 són de Vox, i tothom els aïllarà des del primer dia de legislatura, com passa a l’Europa més civilitzada.
Una comunitat nacional es diferencia, entre altres coses, per on situa el seu centre de gravetat polític. A Catalunya, aquest centre de gravetat està desplaçat cap a l’esquerra i el sobiranisme. Això no es contradiu amb la profunda pluralitat del país. Però entossudir-se a mirar Catalunya amb les ulleres de la política espanyola -com fan, per desgràcia, tants analistes d’aquí i d’allà- només garanteix una mirada miop i, per tant, un diagnòstic erroni de la situació.
