El gran negoci de l'Arxiu Centelles
Segur que un dels temes patrimonials que ha fet vessar més rius de tinta en els darrers temps és el cas de l'Arxiu Centelles, pel seu ventall de components simbòlics, identitaris i patrimonials extraordinari. Els fets són els següents. Agustí Centelles, fotògraf i republicà, va dur a terme un seguit d'imatges dels anys de la Segona República, la Guerra Civil i del camp de Bram, on fou reclòs. Unes imatges, totes elles, d'un gran interès testimonial i històric.
Sabent que aquestes instantànies podien ser utilitzades pels franquistes com a prova en el marc de la repressió contra els ciutadans lleials a la República, en marxar a l'exili el febrer del 1939 va carregar els estris de fotografiar i una gran maleta amb els negatius d'aquestes fotos i passà amb penes i treballs la frontera. A França va patir reclusió durant més d'un any als camps d'Argelers i Bram. El 1976, un cop mort Franco, anà a Carcassona a recollir les imatges, que havien estat custodiades prop de trenta-dos anys per una família amiga.
Centelles va morir el 1985, i després de celebrar-se diversos homenatges el 1986 i fer-se una sèrie de publicacions encara en vida de l'il·lustre fotògraf, l'arxiu va romandre en mans dels hereus -els germans Sergi i Octavi Centelles-, que començaren a cercar alguna destinació, inicialment de caràcter públic, per al fons. Malgrat alguns intents no reeixits d'arribar a un acord durant el govern de Jordi Pujol, el 2008 entren en negociacions amb el departament de Cultura de la Generalitat per integrar aquest rellevant fons a l'Arxiu Nacional. És en aquest context de diàleg que la família Centelles inicia una negociació en paral·lel, sense coneixement de la Generalitat, i allò que havia començat amb l'objectiu de fer públic un patrimoni privat, es transforma en una mena de subhasta en la qual el ministeri de Cultura, amb una flagrant mostra de deslleialtat cap al govern català, pacta en secret la compra de l'arxiu per 700.000 euros.
L'esclat públic de l'afer fa vessar rius de tinta. Els germans Centelles, acusats de trair el seu pare -encara el 1984, en unes declaracions a TVE, Agustí Centelles refermà la seva voluntat que l'arxiu esdevingués patrimoni públic- i de moure's només per interessos econòmics, decideixen reescriure el guió de com ha anat el procés i al·leguen un pretès desinterès de les administracions catalanes i una voluntat del govern català de confiscar-los l'arxiu en haver-lo declarat patrimoni cultural català. Aquesta afirmació queda desmentida tant pel gran nombre de mostres dedicades a la seva obra a Catalunya, París, Mèxic i els Estats Units, com pel fet que la declaració no és res més que una manifestació de la voluntat política de mantenir aquest arxiu al nostre país, sense afectació de la titularitat i la propietat familiar. Finalment, el 26 de desembre del 2009, els germans Centelles lliuren els més de 10.000 negatius a l'Archivo General de la Guerra Civil, a Salamanca, ara rebatejat com a Centro Documental de la Memoria Histórica.
L'acte final d'aquesta tragicomèdia té lloc el passat 16 d'octubre, quan l'Ajuntament de Barcelona i la Fundació Vila Casas signen un contracte pel qual l'entitat privada compra 145 còpies d'autor ( vintage ) als fills de l'il·lustre fotoperiodista amb la intenció que puguin ser exposades per la Fundació i l'Ajuntament. Amb tot, com en totes les bones obres, en aquesta també hi ha un secret: el preu que la Fundació ha pagat per aquestes 145 imatges. Antoni Vila Casas declarava a la premsa el dia de la signatura que no podia donar cap xifra ja que hi ha una clàusula de confidencialitat inclosa en el contracte. Si el preu hagués estat discret, ben segur que no hauria calgut incloure una clàusula tan sospitosa i poc transparent.
Tot i així, ens en podem fer una idea força aproximada si tenim en compte que els esmentats germans han manifestat sovint que una fotografia vintage val entre 3.000 i 6.000 euros. Comptant que el pacte hagi anat per la banda baixa (3.000 euros per imatge), els afortunats germans poden haver ingressat uns 400.000 euros per aquesta rocambolesca operació. A més, aquest darrer acte no fa més que evidenciar i refermar la cobdícia dels germans Centelles, que haurien pogut recompensar l'innegable i sostingut esforç de l'Ajuntament fent-ne una donació o, com a mínim, una cessió en dipòsit a la ciutat.
Perquè, certament, l'herència els ha estat ben profitosa. Si als 700.000 euros pagats pel ministeri, hi sumem els ingressos derivats del seu contracte d'explotació de drets amb VEGAP, l'ingrés de la subhasta a Soler y Llach i la venda d'aquest lot de 145 imatges a la Fundació Vila Casas, podem concloure que poden haver cobrat una quantitat global que supera amb escreix el milió i mig d'euros. Bé, cal ser justos. No tot han estat ingressos nets: d'aquesta fantàstica xifra cal descomptar-ne els també secrets percentatges que els ha cobrat per les seves gestions el seu portaveu i assessor, Joaquín D. Gasca, un altre dels grans beneficiats econòmics d'aquest lamentable afer.
