Cent anys del pare

Permetin-me que comparteixi amb vostès una qüestió personal, però és que demà, 12 d’abril del 2024, el meu pare hauria fet cent anys, i la xifra m’ha semblat prou rodona per recordar-lo en públic.

Va morir el 1997, als 73 anys, sobtadament, de manera que no hi va haver temps per a cap comiat. El meu pare va pertànyer a una generació que no va poder triar gaire i va haver d’obeir bastant. El van posar a treballar d’aprenent als quinze anys a La Innovació, al Portal de l'Àngel, pocs dies després d’acabada la Guerra Civil. Sempre va dir que li hauria agradat estudiar però calia tirar endavant l’economia familiar. Va treballar quaranta anys en el comerç tèxtil, dissabtes a la tarda inclosos.

La seva mort inesperada em va impedir de tenir-hi "la conversa", de manera que durant aquest últim quart de segle m’he hagut de conformar amb un diàleg interior que m’ha portat a entendre millor que allò que em semblaven dèries d’un pare fora de temps eren en realitat elements constitutius inevitables d’una personalitat marcada per una guerra civil i una dictadura lenta i carregada de misèries morals, culturals i materials. I eren, també, el resultat d’unes conviccions personals, especialment religioses, en les quals va trobar el sentit de la seva vida. I val a dir que sempre hi va haver coherència entre el que deia i el que feia. I molt poca queixa, per no dir cap. Eren soferts, aquells homes i dones nascuts poc abans de la guerra.

A vegades em trobo calculant què estava fent ell a la meva edat i constato que els fills no sabem veure la persona que hi ha en els pares, amb les seves il·lusions i frustracions. Suposo que és inevitable. Per això trobo que és un dia escaient per donar-li les gràcies i oferir-li disculpes per tot allò que en l'omnipotència de la meva joventut no vaig saber entendre.