Cent anys

Avui divendres fa cent anys del naixement de Gabriel Ferrater. Els que el vam conèixer i tractar i els que l’han llegit i el llegeixen, és a dir, els que ens l’estimem, celebrem aquest aniversari perquè ens el recorda especialment, ens el fa present en els seus versos i escrits, en les anècdotes del seu tracte. Reviu d’alguna manera en el nostre record. Una bona manera de celebrar aquest aniversari és llegir els seus versos, esclar, però també seguir algunes de les activitats de l’Any Ferrater, comissariat per Jordi Cornudella, llegir la biografia que ha publicat Jordi Amat, excel·lent, o anar llegint els comentaris que molts hem escrit als seus poemes en la multitudinària Apadrina un poema. 

El llibre de Jordi Amat m’ha sorprès agradablement perquè quan un ha de llegir la vida i miracles d’una persona que ha conegut sempre s’espera el pitjor. Sempre s’espera una visió distorsionada del personatge biografiat, en aquest cas Gabriel Ferrater. Jo crec que Amat ens dona una visió que lliga perfectament amb la idea que jo tenia i que tinc del poeta. I, cosa més important, ens dona, a més, una gran quantitat d’informació. No és que tota la informació sigui inèdita. Això no se li demana a un biògraf. Moltes coses ja les sabíem, gràcies als llibres de Ramon Gomis o de Laureano Bonet, i als articles diversos que confegeixen l’Àlbum Ferrater, coordinat per Núria Perpinyà i Jordi Cornudella. També gràcies a moltes converses amb Joan Ferraté, amb Josep Maria Castellet o amb Xavier Folch. Amat no ha volgut parlar amb la gent que el va conèixer i tractar. Diu que la memòria és traïdora i té raó. Però això el porta a petites falsedats, com ara dir que jo mateix i Dolors Oller vivíem prop del Parc de Monterols, cosa que no és veritat. Vivíem a Sarrià, al carrer Monterols, això sí. I qui es vulgui imaginar el context dels dies que Ferrater va passar a casa, amagat de la policia, i entendre com és que un diumenge a la tarda ens va dir "¿Voleu que anem a veure en Foix?", ho té una mica difícil si no sap que vivíem molt a prop de la casa del poeta sarrianenc. O bé quan diu que a l’aula on Ferrater feia aquell famós curs de literatura catalana, convidat per l’Antoni Comas, no hi havia més de mitja dotzena de persones, crec que vol dir que la importància de les lliçons no va ser apreciada pels estudiants del moment, però jo recordo que érem alguns més de mitja dotzena i no soc l’únic. De tota manera això no té cap importància per a una biografia que el que ha de fer primordialment no és explicar anècdotes sinó construir literàriament un personatge. I això Jordi Amat ho fa. I ho fa molt bé. L’estil de Jordi Amat és molt eficaç. Un estil sobtat, de flaixos que il·luminen moments i personatges. Un estil que cada vegada és més personal i útil. 

A mi m’ha servit per avivar calius de la memòria, coses que no recordava o que no recordava exactament m’han tornat plenes de detalls. De coses que coneixia per referències, Amat me’n dona el document, ja sigui la citació d’un article o d’un llibre, o bé d’una carta. Un document, per exemple, m’ha descabdellat tota una troca de memòria. Sensacions que tornen, persones que apareixen; uns anys que dormien que es desperten de cop. Converses antigues que es reconstrueixen, ambients oblidats que es fan vius de cop gràcies a un fragment d’una carta. I apareix una llum nova que il·lumina uns versos concrets. 

El llibre consta de set capítols, el primer comença amb la mort de Carles Riba. Recordo molt bé aquell dia. Jo tenia disset anys, era escolta i estàvem acampats a Joanetes, sota el Puigsacalm. Ens va arribar la notícia i com que alguns érem lletraferits i Riba era per a nosaltres mestre i model que imitàvem, ens sabíem poemes seus de memòria, alguna estança, sobretot. No sé d’on va sortir un llibre de poemes de Riba, potser de la meva motxilla?, i llavors els focs de camp es van convertir en un homenatge continu. Que Amat comenci la vida de Ferrater amb la mort de Riba em sembla significatiu i fèrtil. Riba moria, Ferrater el vetllava i nosaltres, jo, que no coneixia en persona ni Riba ni Ferrater, feia a Riba el meu homenatge privat. Les generacions se succeeixen. La cadena de la història és feta de baules que la sostenen, algunes de més fortes, altres de més febles, però totes fan la seva feina. 

Perdonin la memòria personal i la meva lectura de la història. Però quan Jordi Amat comença la seva biografia de Ferrater com la comença no sabia què estava desencadenant. Vull suposar que a molts lectors els ha passat el mateix…