Quan el censor és Google

La sort de la primera ministra Theresa May potser va de baixa, però les seves pressions perquè les companyies d’internet controlin els usuaris no han afluixat gens ni mica. Arran dels últims atemptats de Londres, May ha dit que plataformes com Google i Facebook són un caldo de cultiu per al terrorisme. Els ha exigit que creïn eines per identificar i eliminar continguts extremistes. Els líders del G-7 van proposar fa poc el mateix. Alemanya vol imposar a aquestes plataformes multes de fins a 50 milions d’euros si no eliminen ràpidament els continguts il·legals. I un projecte de llei de la Unió Europea imposaria a YouTube i altres webs semblants la responsabilitat d’impedir que els usuaris comparteixin continguts violents.

Les pors i frustracions que hi ha al darrere d’aquestes propostes són comprensibles. Però és molt perillós obligar les empreses privades a restringir la llibertat d’expressió dels usuaris en importants fòrums públics, com ara Twitter i Facebook. Aquestes lleis perjudicarien la llibertat d’expressió i d’accés a la informació de periodistes, dissidents polítics i usuaris en general. Els polítics haurien de ser sincers sobre aquestes seqüeles i no fer veure que Silicon Valley té una fórmula màgica per eliminar d’internet els continguts extremistes.

A Europa aquestes plataformes apliquen sistemes de notificació i retirada de continguts que vulneren la llei. N’hi ha moltes que prohibeixen també altres materials que són legals però censurables, com ara la pornografia i l’assetjament escolar. De vegades aquestes plataformes eliminen massa poques coses. És més freqüent, però, que s’extralimitin i silenciïn discursos polèmics per no córrer riscos. La llei proposada per Alemanya incentiva la retirada de continguts: qualsevol plataforma que, després de rebre la corresponent notificació, mantingui publicats continguts delictius durant més de 24 hores corre el risc de rebre una multa que pot arribar als 50 milions d’euros.

Els polítics europeus defensen aquestes lleis perquè, segons ells, frenaran el poder de les grans companyies nord-americanes. Però la realitat és precisament la contrària. Aquestes lleis assignen a les empreses privades una funció -decidir la informació que la gent pot veure i compartir- abans exclusiva dels tribunals i el poder legislatiu. Tot plegat es tradueix en una considerable pèrdua de sobirania nacional i control democràtic.

Traspassar aquesta responsabilitat de l’estat a actors privats també implica la desaparició de proteccions jurídiques fonamentals per als usuaris. Ni la Constitució ni les lleis de drets humans imposen als propietaris de les plataformes privades les mateixes limitacions que la policia o els tribunals. I els usuaris no acostumen a tenir cap recurs si les empreses s’extralimiten o són matusseres a l’hora d’esborrar continguts.

Unes lleis que obliguessin les plataformes d’internet a controlar proactivament els usuaris serien fins i tot pitjors que les draconianes propostes alemanyes. Cada minut es pugen a YouTube unes 300 hores de vídeo, per la qual cosa és humanament impossible revisar tot aquest material. Alguns tribunals -com el Tribunal de Justícia de la Unió Europea i el Tribunal Europeu de Drets Humans- han reconegut que els drets d’expressió i privacitat dels usuaris se’n ressentiran, si aquestes plataformes revisen totes les paraules que publiquen. I es veu que els usuaris s’autocensuren quan creuen que els vigilen. S’ha descobert que els periodistes tenen por d’escriure sobre terrorisme, els usuaris de la Wikipedia són reticents a buscar informació sobre Al-Qaida i, arran de les revelacions de Snowden, els usuaris de Google procuren no buscar-hi temes delicats.

Hi ha polítics que diuen que la solució és crear filtres: un software que identifiqui i elimini automàticament el material il·legal. Però cap tecnòleg responsable creu que hi hagi filtres capaços de dir si un contingut és legal o no.

En el cas de material violent i extremista, gairebé totes les imatges i vídeos són legals en algun context. Els filtres no poden determinar la legalitat d’unes mateixes imatges si es fan servir per reclutar terroristes però també per fer periodisme, campanyes polítiques o activisme a favor dels drets humans. Quan els filtres no puguin discriminar, eliminaran informacions i comentaris sobre temes de vital importància. Les empreses al·lèrgiques al risc s’excediran a l’hora de suprimir aquesta mena de continguts i silenciaran desproporcionadament els araboparlants i els materials religiosos islàmics.

Com a advocada amb llarga experiència en la matèria, crec que el contingut il·legal de les plataformes es pot eliminar d’una manera responsable. D’entrada, cal que siguin els tribunals els que decideixin què vulnera la llei, no unes màquines ni uns empleats amenaçats per multes enormes. Els acusats han de tenir la possibilitat de defensar el que diuen, i la gent ha de poder saber quan desapareix d’internet un contingut.

Si els polítics creuen que erosionar els drets d’expressió a la xarxa ens donarà més seguretat, ens han d’explicar com. Malgrat tota la retòrica sobre el tema, encara no sabem del cert si restringir la llibertat d’expressió a internet impedeix la violència al món real. Els escassos estudis de què disposem fan pensar que empènyer als racons foscos de la xarxa els materials violents o carregats d’odi pot empitjorar les coses.

Les exigències de més responsabilitat a les plataformes d’internet són una resposta al terrorisme aparentment enèrgica que desvia l’atenció dels deures dels governs. Però no volem un internet en què les empreses privades controlin, a instàncies de l’estat, totes i cadascuna de les paraules. Un poder així seria orwellià en mans de qualsevol govern, ja sigui el de Theresa May, Donald Trump o Vladímir Putin.