Cendres, runes, dubtes

“El nostre límit és el cel” (Emilio Botín)

Hivern del 2016 sense gota d’aigua. Metàfores del fred i la sequera. “I espavila’t, que l’horror matina”, escriuria Benedetti. Afinitats selectives d’indigesta revista de premsa setmanal: 62 paios que tenen la mateixa riquesa que la meitat de la humanitat —¿per quan el combat contra l’extrema riquesa?—, 47.000 pisos buits —diuen, diuen, diuen— en mans de la banca, el drama de Lesbos a la intempèrie gestionat per les esquerres que havien de ser i Dinamarca desposseint els desposseïts en l’Evangeli segons Sant Lluc: a qui més té, més se li donarà; a qui poc té, res li quedarà. Siglo XX, Cambalache. Temps de canalles, alertava Vinader. Avís d’esfondrament enmig del retaule corruptible de gota malaia: Alfonso Rus detingut, Iberpotash investigada per ajuts il·legals i una infanta al banc dels acusats. Els rics, un 15% més rics el 2015: l’anunciada recuperació dels que mai perden i sempre guanyen. Paraula paraulota del jesuïta Ignacio Ellacuría: “La violència més greu, i l’arrel mateixa de tota violència, és la violència estructural; és a dir, la violència de la civilització del capital que manté la immensa majoria de la humanitat en condicions biològiques, culturals, socials i polítiques absolutament inhumanes: aquesta és la violència estructural fonamental”.

En qualsevol dels casos, com es capgira el disseny de l’horror? Com es desconstrueix l’arquitectura de la por? Com s’esbotza l’enginyeria de la impunitat? Com es desobeeix la indústria planificada de la desigualtat? Com es canvia el futur? Ni ucrònics ni utòpics: a penes estrictament realistes del que hi ha. Perquè diuen els que en saben que sempre es reconstrueix des de les cendres, des de les runes o des dels dubtes. I ara toca fer-ho des del paisatge devastat que deixa la crisi. Amb el procés —a voltes, processó— passa ben bé igual. Alguns no és que facin el sord davant certes respostes; és que es neguen, ulls clucs i ànima cega, a escoltar les preguntes. Els darrers quatre mesos han condensat també les contradiccions del país que som i del que no som encara: amb un biaix i una fractura generacional de llarg abast que alguns es resisteixen a llegir i entendre. Des de la indignació del 15-M, hi ha tota una generació, fora del mapa, que desconeix com serà la incertesa que vindrà i que es nega obertament a rebre en dot la factura de la parranda dels nostres pròcers.

Pregunten i no troben resposta. I quan no surten els contes no quadren els comptes. 5.300 milions d’euros en retallades antisocials des del 2010. Dràstica poètica bancària, els beneficis nets de La Caixa i el Sabadell, en el mateix període de temps, són 5.300 milions. Això xiula la comptabilitat casolana, com una bufetada. Al costat dels altres comptes, eloqüents, que esbossen —i destrossen— l’absència de sobiranies. Des del 2010, delme feudal neoliberal, hem abonat en interessos del deute 10.730 milions d’euros, el frau fiscal català anual llinda els 16.000 milions i el forat deixat per les caixes catalanes puja a 15.000 milions. Cirereta de pastís que cal repetir cada cop, el patrimoni dels 10 catalans més rics ha crescut i ja toca els 23.300 milions d’euros, gairebé cinc cops les retallades. Equivalències salvatges al vent. I bagatge heretat afroamericà: el problema no rau mai en el que fa una minoria singularment cruel sinó en el que fem o deixem de fer la majoria, amb la nostra indolència o amb les nostres resistències.

¿Per on —i qui i com— ens furten la sobirania, per on s’hipoteca el futur, per on s’escapa la possibilitat de democràcia? L’esquema de la llibertat política i l’autodeterminació social catalana afronta avui la triple recuperació de la sobirania política —davant un Estat demofòbic—, de la sobirania econòmica —davant uns mercats globals carronyaires— i de la sobirania popular —davant les elits extractives pròpies i alienes—. Refer, reconstruir, reteixir: obrir per baix entre molts el que pocs volen tancar per dalt. Sota un marc sud-europeu devastador i anàleg, esclar: l’orgia immobiliària espanyola, com el pessebre català, és el mateix frau portuguès, el loop especulatiu irlandès —recorden David Madí emmirallat dient que el model era Irlanda?— o el casino grec. Porcs al fangar, deia The Economist. Com podem sortir-nos-en? Obrin joc, que s’accepten protestes i propostes de com eixir de nou. De les runes, les cendres i els dubtes.

Dialèctica contradita, però, tot és més difícil del que sembla i menys impossible del que alguns bramen, imposen i ordenen. Ni autocomplaença ni formals radicalismes banals, doncs, ni letal resignació fatal. La fórmula màgica, l’ara o mai o la píndola que-tot-ho-soluciona l’endemà —com el “no hi ha res a fer” o el “no t’hi posis”— no són res més que un prototípic relat mític, irreal i irrealitzable. Lluita sense fi, cicles en bucle i poema sense acabar, desenganyem-nos: tota la vida haurem d’estar regant les plantes, netejant els vidres i cuidant les vides. “La perfecció és feixista”, ens ha deixat dit Hac abans de marxar.

Res no canvia mai si res no canvia mai. I enmig del desert de la degradació democràtica, de l’anomalia de la inèrcia de l’horror quotidià, del desori de l’espoli social diari, cal seguir batallant entre el runam. Contra els que a penes pretenen posar-se la camisa del règim, cal seguir suant la samarreta. I sí, sempre ha estat així: es reconstrueix sempre des de les cendres, les runes o els dubtes. Les cendres (del règim del 78), les runes (de la crisi) i els dubtes (del que cal fer i de com fer-ho ara i aquí). Objectiu immanent permanent, local i global: fer que la barbàrie sigui una distopia llunyana. Foragitar-la. O Mad Max acabarà trucant al timbre, tombant la porta i arrasant les coses, trencant els cossos i truncant les vides.

***

30-G. Tanquem els CIE. Ceguesa deliberada i complicitat acumulada, durant anys ens hem permès de conviure amb una permanent anomalia jurídico-penitènciaria: el Centre d’Internament d’Estrangers. Zona sense drets, repressió classista i espais d’impunitat per a un racisme d’estat institucionalitzat. Però tenim un carrer que en reclamava el tancament i un Parlament que, des del juliol passat, ho exigeix. I és així, només així, com es desmunta l’horror quotidià. Pas a pas, pam a pam, mot a mot.