Els cementiris

Començo per recomanar-vos la sèrie After life, de la qual s’acaba d’estrenar a Netflix la tercera i sembla que darrera temporada. Es tracta de la narració d’un dol. El seu creador i protagonista és l’humorista britànic Ricky Gervais, al qual hem vist presentant algunes gales i adreçant al públic observacions sarcàstiques que feien empal·lidir les víctimes.

D’entrada, doncs, es feia difícil imaginar un home amb un sentit de l’humor tan esmolat aprofundint en un tema tan delicat com és la vivència del dol davant de la pèrdua d’una persona estimada. I, tanmateix, des del primer capítol resulta fàcil empatitzar amb el seu personatge, un redactor d’un diari local que acaba de perdre la seva dona per culpa d’un càncer.

El protagonista està, doncs, molt enfadat, enfurismat, per la mort de la seva dona, que podem conèixer a través de la seva obsessiva revisió dels vídeos casolans que havien gravat. Entenem, aleshores, que aquest personatge –esquerp i poc sociable– havia aconseguit reconciliar-se amb la vida gràcies a l’amor d’una dona riallera i afectuosa i que la seva desaparició l’ha enfonsat en la desesperació fins al punt de fer-lo pensar sovint en la possibilitat del suïcidi.

El Tony, aquest vidu deprimit, viu en una petita localitat anglesa i bona part de l’excel·lència de la sèrie rau en la desfilada de personatges secundaris –els seus veïns–, la majoria dels quals són éssers estrafolaris i patètics pels quals ell no sent –en principi– cap simpatia.

La comunitat, però, anirà estovant a poc a poc l’ànima d’aquest misantrop. Un dels personatges rellevants és una vídua amb la qual el Tony coincideix en un racó del cementiri. Asseguts en un banc, tots dos mantenen llargues converses que no tenen desperdici, sense artificis ni escarafalls, que aconsegueixen temperar l’ànim –el desànim– del protagonista.

I és en aquest punt en el qual vull entretenir-me. Veient la tercera temporada de la sèrie m’he adonat que, en el fons, jo envejava aquestes escenes, és a dir, les visites tranquil·les a una tomba on hi ha enterrat l’ésser estimat. I això m’ha sorprès notablement si tenim en compte que no he anat al cementiri de Figueres, on tinc enterrats els meus pares, durant anys. Mai no n’he sentit la necessitat. Per què em sembla un recurs tan desitjable per trobar consol, vist en una sèrie?

I llavors he recordat com –en un viatge d’estiu– em vaig enamorar dels poblets de la costa sud d’Anglaterra, entre altres coses, pel fet que tenien els cementiris –verds, plens de flors– enmig del poble. Recordo especialment el cementiri preciós de Chagford, molt semblant al d’After life. I he pensat que és una bona cosa tenir el cementiri tan a l’abast. Poder passar a visitar els teus morts de camí cap a la feina o tornant de plaça, carregada amb les bosses de la compra.

És una manera d’integrar la mort en la nostra vida quotidiana, i no com fem nosaltres, que situem els cementiris –la majoria menys bonics i més impersonals– als afores de la ciutat. Com si volguéssim amagar la mort, oblidar-la.

No és més raonable la fórmula anglesa? Tenir el cementiri ben cuidat, que sigui un lloc agradable i que puguis aturar-t’hi en passar, i potser coincidir amb un veí, conegut o no, i seure una estona per compartir el desconsol i la nostàlgia.

After life no és, a parer meu, una sèrie sentimental ni ensucrada. És un retrat àcid del procés de dol i de les bondats de les comunitats petites a l’hora de fer companyia.

No us la perdeu!