Soc xinesa, no tinc el coronavirus

Fa uns dies vaig entrar en un centre d’estètica perquè em fessin la manicura pel meu aniversari. Un cop asseguda, se’m va acostar una de les treballadores. Era una dona asiàtica a la ratlla dels 50. Es va asseure i li vaig fer un somriure. No vaig veure si ella em somreia perquè portava una mascareta. La dona em va mirar les mans, com si me les estudiés, i de sobte em va preguntar: “Ets xinesa?” “Sí”, vaig contestar. “I tu?” “No –va dir ràpidament–, soc vietnamita. Aquí ho som totes. Però ets xinesa de la Xina?” Va aixecar una cella; el seu to era com el tall d’un ganivet, afilat i fred. Em vaig regirar incòmoda a la cadira, de sobte molt conscient que m’havia agafat les mans. “Soc de la Xina continental i Taiwan”. “Saps? Els xinesos ens feu por –em va dir en veu alta–, perquè mengeu coses rares i les porteu aquí. No m’agraden, els xinesos: sou molt dolents, molt dolents i molt grollers”.

Hi va haver un moment en què fins i tot vaig deixar de sentir el que em deia. Només em podia fixar en els petits moviments de la mascareta mentre continuava amb la seva diatriba. Finalment, amb la veu trencada, vaig dir: “Vaig tornar de la Xina aquest mes de gener. Si et faig por, aixeca’t i marxa”. La dona va callar. L’encarregada, que ens havia escoltat des de prop, va córrer cap a nosaltres. Quan vaig aixecar el cap, em vaig adonar que a la sala tothom ens havia estat escoltant. Em vaig girar cap a la dona que tenia a mà dreta i després cap a les altres treballadores que hi havia a la meva esquerra. Totes desviaven la mirada. La sala estava en silenci. L’encarregada va fer marxar la dona que m’havia atès, es va disculpar en veu baixa i em va oferir un servei de manicura gratuït. Em vaig mossegar els llavis per deixar de tremolar.

Aquest últim mes, pel carrer, he creuat la mirada amb menys gent. Quan he tingut ganes de tossir, me les he reprimit mossegant-me la llengua. Quan m’he disposat a donar la mà a algú en una festa, he comprovat instintivament que la persona no fes ni el més mínim gest d’enretirar el braç, que no tingués un moment de vacil·lació. Quan he anat a un restaurant, la consciència de ser l’única persona xinesa se m’ha posat pitjor que qualsevol cosa que hagi pogut menjar.

Mentrestant, he vist des de titulars que recullen acusacions implacables contra els xinesos i els seus suposats “problemes d’higiene” fins a fotos indiscriminades de nord-americans asiàtics caminant pel carrer que serveixen per il·lustrar articles sobre malalts de coronavirus no asiàtics. Finalment he arribat a una conclusió diàfana: la informació sensacionalista i les xarxes socials fan que la por sigui més contagiosa que el mateix virus.

M’he adonat que els meus amics dels Estats Units només llegeixen els titulars sobre el coronavirus, però no saben res sobre la història que hi ha al darrere. No han sentit parlar de la mare d’una amiga de la nostra família que és metge i va anar en avió des de la província de Guangdong fins a Wuhan per treballar-hi com a voluntària juntament amb milers d’altres treballadors sanitaris. No han vist els solcs que queden gravats a la cara de metges i infermeres després de portar mascaretes i ulleres de protecció durant setmanes i setmanes.

Els meus amics no asiàtics no tenen amics a la Xina que racionen escrupolosament els seus àpats diaris perquè els prestatges del supermercat estan buits. No veuen l’activitat d'internet en ciutats de tota l’Àsia, on la gent es reuneix per fer-se costat durant la quarantena, per estar junts tot i la llunyania. La gent dels Estats Units no comparteix prou aquestes històries perquè en el fons el que vol compartir és la por. La por generada pels titulars sobre els quals els meus amics murmuren a cada àpat. La por ens excita més. La por és viral. Quan la por tenyeix tots els xats de grup, les històries d’Instagram, els titulars de les notícies, la gent no s’atura a preguntar-se: ¿estem fent mal a algú perpetuant aquesta por?

Aquell dia, després de sortir corrents del centre de manicura i anar a casa, la meva mare i jo vam trucar al propietari del negoci. Li vam demanar que ens deixés anar al seu centre per parlar amb el seu personal. El propietari hi va estar d’acord.

L’endemà al matí, la meva mare, dues amigues i jo ens vam reunir en una rotllana amb tot el personal del centre, format per dones asiàtiques. Al principi, ningú va dir res. Però a poc a poc, una per una, van començar a fer preguntes que posaven de manifest la seva por principal: l’índex de mortalitat per coronavirus. Vaig posar sobre la taula informes del Centre Xinès de Control i Prevenció de Malalties: fixaven l’índex de mortalitat del Covid-19 en el 2,3%. L’últim informe de l’Organització Mundial de la Salut assenyala que l’índex de mortalitat global és d’un 3,4%, però la xifra varia segons el país. A Corea del Sud, on han fet la prova a milers de persones i n’han mort 35, l’índex és actualment del 0,6%. També vam parlar del fet que perpetuar estereotips nocius, com ara que els xinesos mengen “coses rares”, pot perjudicar no només els xinesos, sinó tots els asiàtics. Al cap i a la fi, molts nord-americans ens veuen a tots iguals.

Amb la veu una mica trencada, vaig fer saber a aquelles dones que l’incident al centre m’havia deixat tremolosa durant la resta del dia. Però hi havia hagut una cosa que m’havia anguniejat més que la diatriba de la treballadora de la manicura: el silenci que s’havia fet a la sala quan tothom la va sentir. El silenci és ensordidor. El silenci és esperonador. A la meva família em diuen "el pitbull", perquè soc la primera a contraatacar si algú carrega contra la meva gent. En el moment en què vaig intentar sense èxit ser el meu propi pitbull, no va intervenir ningú per defensar-me.

El coronavirus és greu. Val la pena prendre mesures per combatre’l. Jo també en soc conscient. Però, durant les darreres setmanes, he après a tenir por de coses que probablement són més contagioses que el Covid-19: el racisme i el silenci dels qui en són testimonis. Si veieu que assetgen o ataquen algú com jo, interveniu. Digueu alguna cosa. Si no podeu dir res, com a mínim després estigueu per aquella persona. Compartiu fets a les xarxes socials sobre el Covid-19, i no la por.

Copyright The New York Times

Traducció: Marc Rubió Rodon