Céline, monstre i geni

Enginyer“La moral de la humanitat m’és ben igual; per cert, com a tothom”. Louis-Ferdinand Céline (1894-1961) va ser un metge i escriptor francès profundament antisemita, de vida caòtica i desestructurada, famós pel seu col·laboracionisme amb els nazis fins al 1945 i per introduir en la literatura francesa el llenguatge del carrer. Zola ho va intentar, però no se’n va sortir. D’aquí la genialitat de Céline, que és més escriptor que ideòleg, malgrat que l’escàndol de les seves afirmacions li ha donat un ressò social que només mereix com a escriptor...

Céline dona cos a la creença que els jueus dominen el món i volen mantenir aquest poder a través d’alimentar un conflicte polític i social soterrat i d’intensitat controlada. Marx i Rockefeller, enemics de classe, són tots dos jueus, cosa que els permet mantenir una gran influència per, en definitiva, explotar-la econòmicament, perquè controlen la banca i el comerç.

L’antisemitisme es basa en aquest odi difús al gran poder dels diners que exerceixen els jueus, un poble d’àmbit mundial com cap altre, sense límit de fronteres o creences. Segons ell, aquestes són aparences que serveixen per ocultar els seus interessos reals, que no són altra cosa que l’exercici del poder en el més absolut sentit de la paraula. Això passaria, en la visió de Céline, per davant de qualsevol ideologia o religió... Però, per poder-ho dur a terme, cal un conflicte de controlada intensitat, on les parts en conflicte siguin ambdues jueves i, per tant, en el fons comparteixin riscos i avantatges sense que la intensitat del conflicte depassi els límits que convingui pel fi que es busca.

Ha passat el temps, i l’Holocaust, amb els seus sis milions de morts, ha remogut les consciències, però malgrat tot parlem d’un sentiment no esborrat de les creences dels pobles d’Occident, encara que ara sigui minoritari quan en fa 70 era majoritari.

“Aquest món és una societat anònima en fallida permanent, de la qual el consell d’administració és enterament jueu sempre, reelegit per ciutadans entusiastes malgrat que la gestió sigui indefectiblement catastròfica. Aquests ciutadans tenen el gust per la desgràcia del patiment infinit. Els administradors jueus del món, que no fan res, són els únics que s’enriqueixen de la misèria dels estats. La potència del fenomen creix en la mesura que les catàstrofes continuen. Tot l’or del món és robat periòdicament pels jueus a través de crisis, inflacions, revolucions i guerres. Totes les decisions mundials de guerra i revolucions són preses pels jueus. Els diners en democràcia ho manen tot, els homes, els governs...”

La crítica desaforada de Céline contra els jueus i la seva pretesa ambició il·limitada d’acumular riquesa i poder al món no té aturador, és com una obsessió més enllà de qualsevol racionalitat. És per això que va tenir importància, més per qui la feia i des d’on la feia que pel seu contingut exacte, però va afeblir la resistència blindada de França contra l’Alemanya invasora durant la guerra i de la democràcia liberal de la República de De Gaulle, i contràriament va enfortir i justificar l’autoritarisme i col·laboracionisme del Vichy del mariscal Pétain. La raó era senzilla, si el perill per a la humanitat eren els jueus, la guerra desfermada contra ells per Alemanya, que els combatia amb tots el mitjans, inclòs l’extermini sistemàtic, estava justificada. Tot plegat, entre una bogeria i un malson.

Escrit per Céline el 1938 a L’école des cadavres : “Qui és el veritable amic del poble? El feixisme. Qui ha fet més per l’obrer, l’URSS o el nazisme? El nazisme. Qui ens preserva de la guerra? Hitler”. La falsedat portada al paroxisme.

Per a ell el racisme era una eina de millora de la humanitat. “Si tots els animals, tots el vegetals, han passat per un procés de selecció, per què no l’home? Per quina raó el gos ha esdevingut un animal fidel, vigilant i social?, la vaca dona llet?, ¿la flor del cotó permet fer la fibra tèxtil?, ¿el xai dona llana?..., per una única i principal raó: la selecció de la raça, l’eliminació estricta de tot allò que és híbrid, mestís, dubtós, barrejat...”

Hi ha raons socials, polítiques i fins i tot científiques per pensar el contrari o com a mínim per no lligar com a causa-efecte la puresa de la raça i la millora del comportament de l’ésser viu.

Sorprèn en Céline la bellesa i força de la seva literatura i l’absurd i primitiu del seu pensament sense base que el suporti; un pensament, però, cregut llavors per molts, i portat a l’extrem pel nacionalsocialisme, que el va usar com a raó del seu ideari, aquest sí descaradament al servei de la conquesta i l’exercici del poder.

És per això que ara, des de la distància, ens sorprenen les idees que van recórrer l’Europa dels anys 20 i 30 amb origen en el racisme i l’odi al diferent. Però ¿són aquestes en essència tan diferents de les actuals? La qüestió està en l’odi a la diferència. Als anys 30 Europa no tenia immigració, la diferència es va inventar. Què és Céline sinó això, agafant com a base la por al risc de complot contra la nostra societat? El racisme era invisible perquè en aparença tots els individus eren iguals. Ara la immigració fa evident la diferència, no cal inventar una faula. Als anys 30 es va acceptar la política de deportació i extermini, ara s’impedeix l’accés als diferents i es tanca els ulls a les morts dels que volen venir i queden pel camí al mar i arreu...

Avui són els extremistes els que conserven aquestes idees. És a dir, són minoritàries. Però mantenen el perill de l’explosió social, com va demostrar la guerra als Balcans. El monstre adormit que tots tenim a dintre... i va despertar el nazisme, i després el nacionalisme desaforat... i l’egoisme personal.