Celebrem també els èxits escolars
Amb l’arribada del juliol s’acaben intenses setmanes del final de curs escolar. Per a molts docents arriba el moment més esperat: l’assignació de places. La mala notícia de l’ajornament fins a final de mes s’afegeix a la llarga llista de malestars i queixes en el sector educatiu. Un desastre més que farà córrer tinta a la suma del balanç d’aquest curs. Una manca de planificació que no ajuda a començar amb bon peu el curs vinent. Sembla que hi ha un sentiment generalitzat que les coses haurien pogut anar molt millor. Hem tornat a tenir un curs convuls, i marcat pels mals resultats de les proves PISA. Són molts els deures que haurà d’entomar el nou conseller o consellera per reconvertir la queixa en un clima de compromís i aprenentatge, conscients que cal millorar molt i que ens hi juguem molt en l’educació i l’escola.
Tanmateix –i sense negar que ens queda molt per avançar– avui tinc ganes de fer una cosa que també fem quan s’acaba el curs i que potser hauríem de fer molt més: celebrar els èxits.
Per fer-ho he triat un dels majors encerts d’aquest curs liderats des del Departament d’Educació. I em refereixo a la primera edició pilot del programa de residència inicial docent (SENSEI) que he pogut viure de ben a prop. Un programa que es proposa acompanyar i oferir suport al professorat novell a l'inici de la professió. És l'únic programa d’aquesta mena en el context estatal. Tot i que la majoria de països europeus garanteixen aquest acompanyament i són nombroses les referències internacionals que evidencien que els països amb millors resultats educatius, els més equitatius i on hi ha més satisfacció laboral dels professionals, tenen tots programes de residència inicial docent.
Per què ha estat un èxit aquest programa? Els que hi vam ser vam constatar el clima de festa i de celebració –tan necessari per als docents– a la jornada de cloenda que es va fer el passat 27 de juny. S’hi van aplegar més de 400 persones entre equips directius, docents novells, mentors, formadors i col·laboradors d’entitats i universitats. Els 247 docents novells que han participat en el programa hauran començat acompanyats per un mentor que, al seu torn, ha creat comunitat d’aprenentatge amb altres mentors. Més enllà del que suposa per a aquests docents el fet d’estar acompanyats –sabem amb xifres que aquesta és una forma de combatre l’abandonament de la professió, un fet que és molt preocupant a tot Europa– també sabem que acompanyant-los s’ha contribuït a generar una nova cultura docent i alhora una nova cultura als centres educatius.
Així ho explicava en una brillant intervenció la professora Louise Stoll de l’Institut d’Educació del University College de Londres, experta en lideratge i en escoles com a organitzacions que aprenen: “Ens cal desprivatitzar la pràctica docent i obrir-la als altres. L’escola avui requereix professors que vulguin seguir aprenent, oberts al canvi i flexibles, alhora que capaços d’entomar nous riscos i de cocrear. La complexitat de les aules demana treballar junts i aprendre de forma col·laborativa els uns dels altres”. I afegia amb contundència: “Les aules d’avui no es poden permetre penjar el cartellet de “no molestar” a la porta”.
L’observació entre iguals, la indagació, la codocència i les converses pedagògiques són algunes de les pràctiques que hauran viscut els novells i que passaran a formar part de la vida del centre. Quan Louise Stoll parlava de la innovació educativa, sempre afegia l’adjectiu de “rigorosa”: feta amb mètode i que es basa en la indagació i les evidències. El dibuix que ens feia de les escoles que aprenen forma part de l’ADN del programa SENSEI, que dibuixa una professió docent rica en coneixement i reflexió conjunta sobre la pràctica.
I és que, malgrat els aires reaccionaris que arriben –amb les absurdes dicotomies entre la cultura de l’esforç i la innovació educativa–, professionalment i èticament no podem resistir als canvis que la situació actual reclama de l'escola i als seus professionals. Hem d'estar disposats a sortir de la zona de confort per identificar què cal conservar i què cal renovar, i fer-ho de forma creativa.
Aquesta disposició cap a la millora també significa una disposició a acceptar responsabilitats, implica col·laboració i sortir d’una concepció individual de la professió docent. I és que l'escola com a organització, quan fa equip i sap superar la resistència al canvi, es pot convertir en un entorn d’aprenentatge professionalitzador i en una organització que aprèn. I és en aquest context i entorn on el lideratge pedagògic és fonamental.
El propòsit del lideratge és la millora de la tasca educadora i la consolidació d’una cultura de centre que generi sentit de pertinença i de comunitat educativa. Tot sempre perseguint la missió de l’escola: l’aprenentatge de tots els alumnes, sense cap excepció. Sabem que els alumnes aprenen si els mestres aprenen. Per això és un èxit a celebrar que la residència inicial docent esdevingui un catalitzador del canvi per a la millora de la professió docent i els centres educatius d’aquest país. En finalitzar la jornada de cloenda, un director d’escola ho va demanar als altres: “Celebrem més els èxits!”.