1. Equidistància. El papa Francesc ha parlat de les eleccions americanes amb un inesperat exercici de sorprenent equidistància. “Els dos candidats –ha dit– estan contra la vida. Sigui el que reenvia els migrants, sigui el que mata els infants”. I ha afegit: “Cal votar, cal escollir el mal menor. Qui és el mal menor? Aquesta dama o aquest senyor? No ho sé. A cadascú la seva consciència”. Sorprèn que un Papa que s’ha caracteritzat per anar bastant per lliure enfront dels sectors més reaccionaris de l’Església faci un exercici d'ambigüitat que té un primer efecte evident: rescata Donald Trump, li dona legitimitat per la via de rebaixar Kamala Harris al seu nivell: dues encarnacions del mal.
I, tanmateix, el Papa diu que s’ha d’anar a votar, que és un deure, i que “cal escollir el mal menor”. Els condemna però els recupera. Assenyalar-los com el mal no li impedeix apel·lar a l’obligació de votar. És a dir, en un moment que hi havia senyals de vent a favor de Harris, el Papa iguala els dos candidats per baix. Estrany exercici. No dubto que hi ha catòlics als dos cantons. Però sí que sorprèn que el Papa Francesc –amb el seu tarannà aparentment poc dogmàtic– surti en aquest punt de la seva carrera donant un cop de mà a Trump precisament quan començava a donar senyals de desinflar-se.
Puc estar d’acord amb el Papa quan diu que “cal escollir el mal menor”. Però no només en aquest cas: és una llei del més elemental sentit crític. Afortunadament, mai existirà el candidat perfecte, aquest sí que em faria por, i quan n’hi ha algun que sembla creure-s’ho, per principi evito votar-lo o recomanar-lo. Però en aquest cas fer l’esmena igualant en maldat els dos candidats havent-hi un personatge com Trump, un perill per als Estats Units i per al món sencer, em sembla una frivolitat que sorprèn en el cas del papa Francesc. Per molt que l’Església s’aferri a qüestions com la de l’avortament que les societats regulen contra la seva voluntat, el mal menor, en aquest cas és votar Harris. I estic segur que el Papa ho sap.
2. Aterratge. A casa nostra la dramatització ha decaigut i no deixa de ser sorprenent l'acceleració amb què s’està posant en marxa una nova etapa. Casualitat o no, des de l’acord entre el PSC i Esquerra, no només a la política catalana sinó també a l’espanyola, els partits estan canviant de pell –que no vol dir d’ànima. Sembla com si s’hagués optat per deixar reposar els grans objectius i les promeses per entrar en el terreny més prosaic de les oportunitats. I les veus que remuguen cada cop són menys. ¿Quant temps feia, per sortir del cas català, que dos presidents autonòmics del PP no visitaven el president Sánchez a la Moncloa? Petits indicis que anuncien un moment en què tothom vol arreplegar alguna cosa després dels anys de l’alta tensió.
L’acord pel “finançament singular” entre els socialistes i Esquerra ha estat llegit com una oportunitat per omplir la pausa després de l’esgotament de la batalla i tothom s’hi apunta. Començant pel PP, que ja fa números un cop vist que amb l’estratègia permanent de demagògia i soroll en nom de la pàtria que es trenca se li reduïa el recorregut. El que s'havia anunciat ja fa uns mesos –el Procés esgotat ja no donava més de si, fins a la pròxima, que ja arribarà–, s’ha confirmat. I és hora de canvi d’estratègies. Com sempre en aquests casos, el PNB va per davant i ja belluga. I tot s’anirà ajustant a les dretes perifèriques (Junts, entre elles, quan s’acabi de treure del damunt les restes de l’etapa anterior) per quan arribi el moment de donar un nou cop de mà a l’alternança PSOE-PP.
Curiosament, els primers que es van esfondrar quan el Procés va anar més enllà dels límits i va començar el retrocés, varen ser els que havien nascut i viscut només per lluitar contra ell. ¿Algú recorda Ciutadans? Ara toca la readaptació de tots aquells que venien de lluny i no eren episodis ocasionals estrictes fruit de l'oportunisme del ressentiment. Durant un temps –és difícil saber quant– predominarà l’economia, el repartiment dels diners i la política sense atributs precisos. Fins a una altra.
