El caviar i el vodka

Llegeixo a la premsa: “S’ha acabat el vodka rus. I el caviar. Els camions de Rússia no podran transportar productes a la UE”.

Deixem de banda el vodka, que es podrà, a la llarga, fabricar amb èxit a tot arreu. Parlem del caviar. El caviar és un producte car, perquè és escàs. Si fos tan habitual i fàcil d’aconseguir com un ou de gallina ecològica, que és la mateixa meravella, tindria un altre preu. Ara bé. Pocs de nosaltres tenim present que, ara mateix, avui, no es pot aconseguir caviar d’esturió “salvatge”. El caviar legal, al món, és –diguem-ne– de granja. Si no, és il·legal. I, per tant, tot i que la tradició ens fa dir que “el caviar és rus”, no hem de pensar que ve d’aquells mars. A Catalunya en tenim de boníssim.

Els productes de temporada (la caça, la tòfona, el formatge del Casar) sempre ens emocionaran per aquesta idea d’exclusivitat, de pas del temps. He explicat més d’un cop que si al món tots els productes alimentaris fossin escassos i, per tant, cars, potser triaríem coses a les quals ara no parem gaire esment. ¿La meva tria si al món no hi hagués abundància? ¿Si tot valgués molt? Pa, oli, vi, tomàquet, formatge, préssec, taronja, truita, all, déntol, sal. Si només hi hagués al món deu truites amb pa amb tomàquet, què en pagaríem? ¿Fer un dinar amb aquests productes com si fossin caríssims no és un acte bojament intel·lectual?

Amb això vull dir que a Catalunya, concretament a la Vall d’Aran, s’hi crien esturions, que donen un caviar boníssim. Quina pena, podent estar parlant d’això, de l’alegria de la primavera, de cuinar per als amics, haver d’estar parlant de morts evitables.