Caviar per a tothom

Solem apreciar poc allò que se’ns ofereix en abundància i ens delim pels béns escassos. Deu ser la il·lusió de l’exclusivitat. El caviar, per exemple, ha esdevingut una icona del luxe a l’abast de comptades butxaques, a més d’una exquisidesa per a paladars exigents. La litúrgia de la degustació —en bols de cristall, sobre gel picat, i coberts de nacre o banya— afegeix sofisticació al seu mític poder afrodisíac. En temps dels tsars, els humils pescadors del Caspi sobrevivien amb la venda de la carn d’esturió i en consumien el rebuig. Les untuoses i fonedisses esferes es converteixen en símbol d’ostentació a causa de la producció restringida. Les femelles només fan ous a partir dels dotze anys (set en captivitat). Prohibit el comerç internacional, l’or negre salvatge ve de l’estraperlo. Resulta curiós que la producció russa hagi davallat més que la inclinació al consum, amb una caterva de nou-rics amb memòria gustativa. Ara són els xinesos els que exporten massivament el fruit de l’engreix ràpid en piscifactories gegants.

La guerra amb Ucraïna reedita el veto simbòlic imposat a les exquisideses russes durant la guerra de Crimea i a l’inrevés, la renúncia a vendre productes de luxe a les seves elits. Renunciar al gas o el petroli, l’altre or negre, no és tan fàcil com gesticular sobre articles gurmet, iots o rellotges de marca. L’harmonització tampoc arriba a certs productes immaterials al servei dels peixos grossos. És el cas dels permisos per agilitzar la ciutadania a extracomunitaris privilegiats. Com en el caviar, hi ha diverses categories d’aquest producte vip. Tres països de la Unió (Malta, Xipre i Bulgària) tenen programes de ciutadania per inversió (CBI). Regalen el passaport a qui compra immobles de determinat preu, dit ras i curt. Espanya opta per la varietat inferior, la residència per inversió (RBI), que no deixa de ser una via ràpida cap a la nacionalitat. Concedeix la Golden Visa a qui desemborsa mig milió d’euros en un immoble o bé compra participacions en empreses o deute públic per valor d’un o dos milions. Els avantatges dels nostres visats prèmium, respecte als ordinaris, són feridors. El tràmit selecte es ventila en 20 dies, sense necessitat de viure ni treballar al país, ni conèixer l’idioma; i dona dret a portar la família i a circular lliurement per la zona Schengen. El permís, a més, és de llarga durada. Per obtenir els papers per la via normal s’ha d’acreditar tres anys de residència i esforç d’integració, amb un informe favorable d’arrelament. Hi ha ajuntaments que s’inventen traves per a l’empadronament i això dificulta la vida mentrestant (llogar un pis, portar els infants a escola...). La llarga espera per a la residència legal no dona dret a reagrupament familiar ni a permís de treball de manera automàtica (cal una oferta a temps complet i, si perds la feina, perds el NIE). La primera renovació només dura un any i... sant tornem-hi. Això genera abusos entre persones vulnerables –com ara kellys o cuidadores–, obligades a acceptar contractes porqueria per no quedar, novament, en situació irregular. 

Davant la guerra d’Ucraïna la posició de l’estat espanyol es debat entre la retòrica bel·licista i la pràctica acomodatícia. Portugal s’ha apressat a suspendre els visats d’alt estànding, mentre que Bulgària tramita una llei per posar-hi fi i Xipre només processa les peticions anteriors al 2020. Espanya s’hi posa de perfil. Els russos, amb 1.500 visats d’or, són els principals beneficiaris de la llei d’emprenedoria del govern Rajoy del 2013; els xinesos, els segons. 

Les resolucions de les institucions comunitàries que alerten sobre aquesta pràctica se succeeixen sense impacte real. Una resolució del Parlament del 2014 ja mostrava preocupació. El 2019 la Comissió va exigir més transparència i fa uns dies s’ha instat els estats a repensar el model i suspendre l’atorgament, especialment a ciutadans russos i bielorussos. L’eurodiputada liberal Sophie in’ t Veld, autora de l’informe, xifra en un terç els permisos en mans de magnats russos. Les veus tèbies reclamen més traçabilitat, ja que no s’ha d’acreditar l’origen dels fons, i un registre únic. No tinc cap dubte del risc de corrupció, blanqueig i evasió fiscal. Bé que ho saben a Portugal, la Costa Blanca o la Costa del Sol. També hi ha un perill per a la seguretat col·lectiva, ja que no hi ha coordinació entre països. Però els efectes perversos d’aquest tràfic van més enllà. S’alteren els fluxos econòmics i s’accelera la gentrificació en ciutats, com Barcelona, ja tensionades per l’especulació i el turisme massiu. Fa basarda l’encesa defensa dels “valors europeus” mentre, a la pràctica, naturalitzem estàndards ètics deplorables. ¿Ara descobrim els perills de l’oligarquia? Em temo que la guerra no inventa segons quins greuges, només ens confronta amb les nostres vergonyes.

Llegeixo titulars sobre com la crisi d’Ucraïna “imposa” una política excepcional d’acollida de refugiats. No albiro cap imposició d’un ens impersonal, sinó una tria. Perversa, ja que el dret d’asil o l’estatus de refugiat no són cap novetat en dret internacional. Reservem, però, el model beluga per al (dissortat) poble ucraïnès i no oferim ni succedani als (no menys dissortats) sirians o afganesos. A la frontera de Polònia, la trampa d’Agadez (Níger), la tanca de Ceuta, el moll d’Arguineguín (Gran Canària)... la mà d’Europa nega drets inalienables a una munió d’éssers humans. Deu ser que no tenen actius immobiliaris, els ulls clars o tradició catòlica. L’escriptor i activista Erri De Luca denuncia una contradicció similar. La paradoxa de reconèixer a l’autor d’Il Gattopardo —l’aristòcrata Giuseppe Tomasi de Lampedusa— el títol de príncep d’una illa on mai no va estar, que d’altres portarien amb millor dret: "En l’escriptura sacra no existeix la paraula clandestí. Existeix la paraula estranger i unes cent vegades se’ns recomana acollida i protecció. En veritat no existeixen els clandestins, són una invenció de la por, una al·lucinació del poder".