Causes i paradigmes en un món postoccidental
Segons l'anàlisi de la història de l'economia mundial efectuada per Angus Maddison, el 1820 la Xina representava el 33% del PIB mundial, mentre que els percentatges de l'Europa occidental, l'Índia i els EUA eren el 17%, el 16% i el 2% respectivament. A mitjans del segle XX, aquesta situació s'havia invertit totalment: els EUA representaven el 27%; l'Europa occidental, el 26%; la Xina, el 5%; i l'Índia, el 3%. Els pronòstics de Maddison per al 2030 preveien el ressorgiment de les potències asiàtiques: la Xina representaria el 18%; els EUA, el 18%; l'Europa occidental, el 13%; l'Índia, el 10%.
La davallada de la participació xinesa i índia en el PIB mundial entre el 1820 i mitjans del segle XX va ser directament proporcional al creixement experimentat per l'Europa occidental i els EUA durant el mateix període. Aquest creixement es correspon amb l'apogeu de la industrialització i de l'agressiu imperialisme occidental. El creixement pronosticat per a la Xina i l'Índia fins al 2030 és paral·lel a una contracció a l'Europa Occidental i els EUA en el període postcolonial.
L'augment del poder econòmic de zones no pertanyents a la UE ni als EUA ha portat molts comentaristes a parlar d'un nou ordre mundial "postoccidental". The post-American world , un llibre de Fareed Zakaria publicat el 2008, s'ha convertit en un bestseller . I segurament també ho serà Civilization. The West and the rest , del 2011, una obra en què Niall Ferguson defensa alguns aspectes de l'imperialisme occidental. Francis Fukuyama també intenta explicar, a The origins of political order , de pròxima publicació, per què Occident va esdevenir hegemònic. Ferguson veu en "l'auge d'Occident" l'esdeveniment històric més important dels últims cinc-cents anys. L'atribueix a una sèrie de factors que considera presents a "l'Oest" però absents a "la resta" del món: competència, ciència, democràcia, medicina, consumisme i ètica de l'esforç. Sospita que Occident ha perdut el monopoli d'aquests sis factors i que "el domini" occidental s'està extingint, alhora que els imperis asiàtics, que eren els més rics abans del 1820, recuperen el terreny que "van perdre" en benefici d'Occident.
Ferguson també critica l'Imperi Otomà perquè no va saber desplegar el "triomfant" model imperialista occidental de desenvolupament econòmic, militar i polític. Avui podem parlar del ressorgiment de Turquia com un altre exemple de societat asiàtica que torna a tenir un paper dominant en l'ordre mundial. Les tensions socials del món àrab que han donat lloc a un incipient canvi de règim a Tunísia i Egipte i a les reivindicacions de canvi a Líbia, Síria i Bahrain també es podrien considerar un símptoma de ressorgiment. Ferguson ho atribuiria a l'adopció de models occidentals, però això encara està per veure.
Si Europa i els EUA no han sabut reaccionar com calia a aquests canvis és per un excés de confiança en el valor "universal" del model de desenvolupament euroamericà en la història moderna i contemporània. I també per una falta de nous paradigmes que permetin afrontar les transformacions que sorgeixen de cultures i històries socials, econòmiques i polítiques diferents.
La teoria del dòmino, el típic recurs de la Guerra Freda per contenir el comunisme, s'aplica ara -equivocadament- a la caiguda d'alguns dictadors del nord de l'Àfrica. De la mateixa manera que el consens de Washington insistia a aplicar d'un dia per l'altre una teràpia de xoc basada en models econòmics occidentals a països en vies de desenvolupament que no tenien l'estabilitat institucional i jurídica necessària perquè funcionessin, cosa que generava pobresa i malestar social, ara es vol aplicar d'un dia per l'altre el model formal de la democràcia liberal a societats que no tenen cap experiència prèvia de govern democràtic. L'Afganistan i l'Iran tenen Constitucions, eleccions, Parlaments i governs -sempre d'acord amb el model occidental-, però la realitat de les seves divisions tribals, culturals i religioses impedeix que aquests models formals siguin eficaços.
Tunísia i Egipte tenen classes mitjanes i una millor distribució de la riquesa. La seva situació és molt diferent de la de Líbia, Síria o Bahrain, i també les seves possibilitats de dur a terme reformes, encara que des del punt de vista d'Occident tots aquests països pertanyin al "món àrab".
A Líbia, Síria o Bahrain no hi cap oposició organitzada. Malàisia i Indonèsia són societats multiètniques però predominantment musulmanes amb un potencial constant de conflicte interètnic i tensions socials. Però com que també hi ha classes mitjanes i una millor distribució de la riquesa, encara no han sucumbit a l'agitació social que ara sacseja el nord de l'Àfrica o el Pròxim Orient, malgrat que comparteixen les mateixes creences musulmanes. Diversos estudis malaisis revelen un marcat contrast entre la retòrica del conflicte interètnic i la realitat de l'estabilitat interètnica gràcies a uns mecanismes polítics que satisfan adequadament les necessitats socioeconòmiques específiques de cada grup ètnic. L'índex de qualitat de vida (ICV) malaisi o la felicitat nacional bruta (FNB) del Bhutan han sorgit com a paradigmes alternatius per analitzar i afrontar els problemes de pobresa i atur que en altres contextos han donat ales al fanatisme islamista.
Indonèsia és el país islàmic més gran del món i ara s'afegeix al grup de Brasil, Rússia, Índia i Xina (BRIC) com una de les economies emergents més importants. Un nou paradigma que vulgui entendre millor aquestes noves tendències hauria de tenir en compte i escoltar els experts del Sud-est Asiàtic, que consideren que causes específicament socioeconòmiques són les que constitueixen la base per a aldarulls i revolucions en aparença de perfil islamista.