La sèrie Rocío: Contar la verdad para seguir viva s’estava començant a desinflar d’audiència després de cinc emissions i Telecinco ha volgut reactivar l’interès amb un nou cop d’efecte. Una altra dosi d’entrevista en directe en què Rocío Carrasco revelava que va ser agredida per la seva pròpia filla. Exclusiva al marge, el programa va ser un despropòsit televisiu tant a nivell d’estructura com de contingut.
Era innecessària la presència de dos moderadors que es feien nosa l’un a l’altre. Jorge Javier Vázquez va ser prepotent amb Carlota Corredera, desagradable amb els col·laboradors i groller amb la protagonista. El presentador va exercir de porter xafarder que enemista la comunitat de veïns per entretenir-se amb els conflictes. Es va dedicar a recordar-li a Rocío les acusacions, insults i crítiques que ha rebut del seu entorn.
Telecinco està hipertrofiant la història de maltractaments a un nivell que és perjudicial psicològicament per a la víctima. La tenen hores i hores plorant i revivint situacions crítiques personals. És una nova situació d’abús en què s’explota la protagonista, que és arrossegada no a una zona de confort per a ella sinó a futures situacions de conflicte que suposaran més violència mediàtica. L’estan sotmetent a un tercer grau en què alguns dels col·laboradors habituals del Sálvame intenten fer-la caure en contradiccions, convertits en detectius de pacotilla.
Però al llarg de la nit hi va haver una imatge que tenia un gran significat iconogràfic. Darrere de Rocío Carrasco es va desplegar una gran pantalla per on treien el cap múltiples personatges famosos observant la protagonista. Pilar Rahola, Rosa Villacastín, Sor Lucía Caram, Kiko Matamoros, Laura Fa, Pilar Eyre, Carme Chaparro i un llarg etcètera apareixien de tant en tant com si esperessin el torn de parlar amb la convidada estrella. Gairebé tots només van servir de decorat per guarnir l’espectacle. Però el plató va acabar convertit en una mena de pati de veïns, un celobert digital, on trenta persones expectants dirigien la mirada a Rocío, observant-la. Era una metàfora del país, on milions de persones des de casa seva també estaven davant d’aquella finestra anomenada televisió, espiant els drames de la filla de Rocío Jurado. Una audiència inquisidora, un públic que exerceix de jurat. La frivolització del format, convertint el plató en aquest circ romà on als espectadors només els faltava assenyalar amb el polze amunt o avall, està destruint el pretext social que inicialment va servir de coartada al serial. Rocío Carrasco va ser utilitzada com un mico de fira. La víctima de la violència masclista convertida en simple objecte televisiu. Rocío, contar la verdad para seguir viva ja no cola com a suposada eina per conscienciar la societat. Ara és un clar exemple de la trituradora emocional que han de patir les víctimes quan intenten defensar-se.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
