L’any passat es van imposar sancions als oligarques russos amb l’objectiu que els sequaços de Vladímir Putin a l’exterior no poguessin accedir a les grans fortunes que tenen en paradisos fiscals: es calcula que representen un 60% del seu patrimoni net. Els van confiscar iots enormes, jets privats i luxoses vil·les, de vegades davant de les càmeres dels noticiaris. Però tot i aquest espectacle, gran part dels seus diners s’han traspassat amb discreció a refugis més segurs.
Els oligarques russos fins i tot han eludit les sancions al territori mateix d’un dels principals països que els han imposat les penalitzacions; concretament, en una sorprenent exhibició d’impunitat, fent inversions immobiliàries als Estats Units. El departament de Justícia dels EUA ha informat fa poc que Viktor Vekselberg –que cultivava les relacions amb els líders occidentals en nom de Putin– ha esquivat les sancions dels Estats Units sobre les seves luxoses propietats de Nova York i Florida.
Hi ha una estratègia millor, però: imposar sancions als gestors de patrimoni que ordeixen aquestes complexes martingales als paradisos fiscals. Un nou estudi demostra per què: els gestors de patrimoni, no els seus clients d’elit, són els cervells que dissenyen les estratègies per evadir les sancions, així com les estructures que, com una matrioixca, amaguen els actius dels oligarques en empreses pantalla i fideïcomisos. Si castiguem els intermediaris, els oligarques ja no podran accedir a moltes de les xarxes offshore que els permeten eludir la llei.
Analitzant les dades de les filtracions d’aquests últims anys sobre empreses deslocalitzades –els papers de Panamà, del 2016; els papers del Paradís, del 2017, i els papers de Pandora, del 2021–, Herbert Chang, de la Universitat del Sud de Califòrnia, els matemàtics de la universitat nord-americana de Dartmouth Feng Fu i Dan Rockmore i jo mateixa hem mapat les xarxes dels actius offshore de les elits, inclosos molts russos pròxims a Putin. Hem descobert un sistema complex basat en el secretisme que il·lustra un aspecte inesperat del sistema financer offshore: té una estructura de “xarxa sense escala” (una xarxa en què només uns quants nodes concentren moltes connexions, mentre que la resta en tenen molt poques), la qual cosa vol dir que presenta una extraordinària resistència contra els atacs aleatoris.
Però té una vulnerabilitat característica: uns quants nodes de la xarxa (com els individus amb moltes connexions dintre del sistema offshore) actuen com a hubs que mantenen tota l’estructura unida. Si fas caure un d’aquests hubs, la xarxa s’enfonsa. Quan el sistema basat en el secretisme trontolla, també trontollen les relacions que permeten als oligarques accedir amb facilitat als seus actius als paradisos fiscals.
Saber on es troben aquests hubs vitals és una informació fonamental per als responsables polítics. La nostra investigació ha identificat zones de “superfragilitat” –com en diuen els especialistes en xarxes– en un sistema deslocalitzat que ha demostrat la seva extraordinària resistència a les estratègies jurídiques convencionals.
Els oligarques russos, més que qualsevol altre grup del nostre estudi –que també ha analitzat les elits dels Estats Units, Hong Kong i la Xina–, concentren els seus actius deslocalitzats en mans de només uns quants gestors de patrimoni a Occident. Que només un petit nombre d’experts n'estiguin al cas ajuda a preservar els secrets dels oligarques, però també dona lloc a una debilitat distintiva –una superfragilitat– que els responsables polítics poden aprofitar. Segons el nostre estudi, les sancions que s’apliquen directament als gestors de patrimoni al servei dels oligarques destrueixen totalment les xarxes offshore dels russos, cosa que els barra el camí per evadir les sancions.
Aquesta conclusió pot aturar la costosa persecució en què s’han embrancat els Estats Units i altres països a la recerca dels actius dels oligarques. La nostra anàlisi demostra que molts d’ells recorren al mateix gestor de patrimoni. Donar a conèixer aquests experts tan ben connectats equival a prohibir-los col·laborar amb persones com Vekselberg. I això trencaria d’un sol cop les xarxes extraterritorials de molts oligarques, perquè es quedarien sense uns punts clau per accedir als seus diners. Es tracta d’un càstig que arriba molt més lluny que no pas la confiscació d’un iot o un jet i els seus efectes s’acosten molt més als previstos per a les sancions.
Substituir aquests gestors de patrimoni per experts que no s’enfrontin a la perspectiva de sancions (per exemple, els que treballen a Dubai) seria, per als oligarques, molt més difícil i arriscat del que sembla. Els gestors de patrimoni són els dipositaris dels secrets dels seus clients: financers, polítics i personals. Traspassar aquests secrets a nous experts no només surt molt car, sinó que també podria exposar els oligarques a un gran risc. Com més gent sàpiga com han amassat la seva fortuna, quants diners tenen i on estan dipositats, més vulnerables seran a les represàlies polítiques, la confiscació de béns i els perills físics. Al món de les finances offshore la confiança no és una mercaderia que es pugui comprar fàcilment a un altre proveïdor.
Les estratègies de sancions centrades en l’experiència tenen un historial d’èxits força prometedor. Per exemple, la decisió de l’Iran de subscriure l’acord del 2015 que posava límits al seu programa nuclear es va atribuir en part a una política molt semblant a la que proposem: es van imposar sancions a experts jurídics i financers estrangers perquè els dirigents del país “no poguessin accedir als actius en divises que tenien fora del país”, tal com diu un informe del Servei de Recerca del Congrés dels EUA. Les sancions a l’ús de coneixements especialitzats van aparèixer fa dècades amb restriccions a l’intercanvi de tecnologia d’armes nuclears, químiques i biològiques; aplicar també aquesta estratègia a l’àmbit de la gestió del patrimoni reflectiria que cada vegada som més conscients que els paradisos fiscals poden amenaçar la seguretat i l’estabilitat internacionals.
L’any passat, els Estats Units, la Gran Bretanya i la Unió Europea van prendre mesures preliminars per prohibir uns determinats serveis d’assessorament especialitzat lligats a la creació d’imperis financers deslocalitzats per als oligarques. Aquestes prohibicions no tenien com a objectiu la gestió del patrimoni, sinó alguns dels experts que els gestors de patrimoni contracten per a unes tasques concretes, com ara els assessors fiscals i els especialistes en constitució de societats.
Són passos que van en la bona direcció. Els meus col·legues i jo esperem que el nostre estudi animi els responsables polítics a centrar la seva atenció en els autèntics punts centrals del sistema, els gestors de patrimoni.
Copyright The New York Times
