D'infàmies, sentències i mobilitzacions

Deia Pedro Sánchez en la seva declaració arran de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans que el veredicte inicia una “nova etapa”. Una etapa, segons ell, basada en la concòrdia. Un es queda sense paraules, però ho intentarem. És difícil saber exactament en què “ajuda” a obrir una “nova etapa” la sentència que condemna a 13 anys de presó el vicepresident de la Generalitat de Catalunya, a més d’11 la presidenta del Parlament de Catalunya, a 12 Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa (a qui la sentència, en la vergonya de la vergonya, confon reiteradament amb la consellera d’Educació, Clara Ponsatí), a més de 10 els consellers Joaquim Forn i Josep Rull i a 9 anys Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Es fa, de fet, impossible saber com es parteix d’aquí per inaugurar una nova etapa basada en la “concòrdia”. Potser és que es pensa que la concòrdia s’assoleix amb la imposició de la pena que ha d’iniciar la penitència, l’expiació i el perdó. És a dir, que la concòrdia passa pel nostre viacrucis com a país. El president en funcions no dormia davant la possibilitat d’un govern de coalició, i per això va decidir convocar eleccions enmig de la sentència; ara tampoc no dorm, pel que es veu, per explicar-nos el que és la “concòrdia”.

Probablement la independència de Catalunya és ara molt més lluny del que s’havia dit durant massa temps. Però el que és segur és que la ruptura emocional amb l’estat espanyol, i amb Espanya com espai de futur, és avui molt més cruenta que ahir. Hi haurà un abans i un després de la sentència, sens dubte, el que no està gens clar és que sigui per iniciar una “nova etapa”, perquè el problema és profund i alguns intenten aprofundir-lo a consciència. La mateixa sentència ho deixa clar, malgrat explicar de nou allò de “No hay democracia fuera del Estado de Derecho”. Afirma clarament que el que hem viscut “es un conflicto entre el concepto de legitimidad de unos [...] y una legalidad al que muchos otros –no necesariamente menos– también consiedaran legítima [...]. No es legitimidad contra legalidad. Es un conflicto entre las concepciones parciales de unos [...] y las convicciones de otros que, además, cuentan con el respaldo de unas leyes...” Difícilment es pot descriure millor, entre aquestes “concepciones parciales de unos” que en els altres són “convicciones” gens parcials que, “además, cuentan con el respaldo de unas leyes”, el procés accelerat de deslegitimació de tot un sistema a Catalunya. No és tan sols que un tribunal, a l'hora d’aplicar la sentència, ja reconeix en les seves pàgines que la llei ara mateix ja només la considera seva una part, i no el tot. La figura del cap d'estat, que en la persona de Felip VI simbolitza el conjunt del sistema, no supera la valoració d’1,8 sobre 10 entre els catalans i catalanes segons el CEO; el supera fins i tot per poc el Tribunal Constitucional amb un 2,2. D’altra banda, segons el mateix CIS, ja abans d’aquest sentència un 70% dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no creien en la independència del Tribunal Suprem. Quan Aznar li va explicar a Tony Blair, a la cimera de les Açores, el poc suport que tenia la seva política d’intervenció a la Guerra del Golf el 2003, Blair li va contestar: “Creuen en tu els mateixos que creuen que Elvis Presley està viu”. Creuen en el poder judicial i en la monarquia a Catalunya més o menys els mateixos que creuen en la immortalitat d’Elvis. O, dit d’una altra manera, quan la pàtria estava davant l’abisme, els “servidors” de l’Estat no han dubtat a fer un pas endavant.

Nova etapa? Acceptem-ho, aquesta sentència és un trencament, un més en una cadena de trencaments que fa massa temps que dura. No crec que Pedro Sánchez ni els partits ara majoritaris del sistema polític espanyol, com tampoc aquells que els hi fan de rèplica a Catalunya, tinguin la capacitat, la legitimitat i, sobretot, la voluntat real d’obrir cap nova etapa. No ho faran i de ben segur que no ho faran per pròpia voluntat. És massa evident que fins i tot volen jugar amb aquesta sentència no pensant en un país, sinó només en unes eleccions. Aquesta sentència és una infàmia i no obre cap oportunitat ni aquí ni allà. La solució només vindrà de la mateixa mobilització i serà en aquest sentit una solució catalana. Una mobilització que haurà de ser al més àmplia possible, que haurà de mostrar fermesa, flexibilitat temporal i intel·ligència i que s’haurà de concentrar en assolir l’amnistia, com a veritable "nova etapa". Només des de la força d’aquí es mouran allà. El que estem vivint és una infàmia i com deia el poeta enfilant aquesta agulla: “Som on som; més val saber-ho i dir-ho [...]. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots, solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, .... que tot està per fer i tot és possible”.

Segueix l'última hora de les reaccions i totes les accions a la sentència del Procés