Aquesta setmana, mirant el cel quan era fosc enmig del camp, vaig poder veure els satèl·lits Starlink que l’empresa d’Elon Musk ha posat en òrbita i que ell mateix s’ha encarregat de recordar a les xarxes amb la seva fatxenderia habitual. La filera llarga de llums anava a una velocitat inusual per a la nostra vista (almenys la meva) i acabaven desapareixent per veure’s en un altre lloc amb la mateixa rapidesa. La sensació era inquietant. Encara que sàpigues que són satèl·lits i no militars en línia a punt de matar-nos a tots, és impactant veure que sobre els nostres caps hi passen cada vegada més coses. I les que no veiem i no sabem, perquè a la Terra en passen tantes altres que el cap no dona per a tant. El meu. Hi ha caps que tenen la facultat d’entendre la terra i el cel. Jo entenc que vulguem tenir internet a tot arreu, que no quedi cap lloc al món sense la possibilitat de connectar-se, que cada vegada sigui tot més ràpid i que si per això l’espai ha de ser un traster, que ho sigui. Encara disposa de molts metres quadrats lliures. Massa. El preu del progrés sempre genera contradiccions. Ens ha passat amb l’energia i ens passa amb la tecnologia. Equilibrar la balança entre les necessitats (les reals i les creades) i la sostenibilitat sembla que encara no és a les nostres mans. O als nostres caps. L’equilibri, en general, no acaba de posar-se de moda. La igualtat tampoc. Es porta molt treure pit a cops de bitlletera. Més o menys com sempre. En això no progressem.
Curiosament, han estat uns dies de ciència-ficció, entre línies rectes movent-se pel cel i els EUA i el Canadà abatent ovnis, que en realitat no eren ovnis sinó globus meteorològics, o això sembla. O ves a saber. Però gairebé s’inicia una escalada preocupant en les relacions entre els EUA i la Xina, perquè els ianquis diuen que el primer globus era un espia i, sincerament, tenint en compte que hi ha espies per tot arreu, alguns vestits de policia nacional i d’altres disfressats de programes informàtics, tot és creïble. Encara que el que a mi més m’ha cridat l’atenció és que gràcies a això hem sabut que es calcula que cada dia s’enlairen uns 2.000 globus d’aquests a tot el món. Com una festa d’aniversari perpètua. Serveixen per recollir dades de temperatura i humitat, per exemple, però quan arriben a l’altura màxima que poden suportar, esclaten i cauen no se sap on. Diuen que causen un mínim impacte ambiental, però jo no veig el mínim si cada dia se n’enlairen 2.000, encara que no tinc arguments ni alternatives científiques per rebatre-ho. Només l’angúnia que sent tanta altra gent de saber que entre el cel i la terra l’abocador s’està fent gran. Que l’sky trash no és el títol d’una pel·lícula sinó el concepte en anglès que es fa servir per parlar de la brossa espacial. I que, com tota la brossa, pot generar problemes importants, a la llarga. O a la curta, que el temps és relatiu.
El que també hauria de ser ciència-ficció és que, en plena crisi energètica, una empresa com Naturgy tingui beneficis històrics o, en plena crisi econòmica, els bancs també es vantin dels seus guanys. Els monopolis terrenals multipliquen les seves rendes sense escrúpols mentre veiem com s’està projectant el camí cap a la creació dels monopolis espacials ara que la Terra s’ha quedat petita per a tanta ambició humana. A vegades ens volen fer creure que la cobdícia va lligada al progrés i que no es pot anar en contra del progrés. Però, en realitat, jo l’únic que vull és poder continuar mirant al cel per veure si cau una estrella fugaç i puc demanar un desig. Sempre el mateix.
