Catòliques i ultracatòliques

Un prefix hiperbòlic ha dominat els titulars informatius de les últimes hores: ultracatòlica. Així hem presentat al públic la nova presidenta de les Corts Valencianes i diputada de Vox, Llanos Massó. A jutjar per la seva biografia personal i política, Massó també és ultraespanyola i ultra-anti-llengua catalana. Ja ho saben: són els nous sabors d’aquest estiu. De fet, són sabors com els de sempre però encara més àcids. O, com deia aquell director de banda municipal, són “el mateix pasdoble però més carregaet de bombo”. 

L’Església catòlica ha tendit a fabricar ultres, com en general se n’han fabricat a totes les esglésies i confessions, siguin religioses o laiques. Són personatges perillosos, perquè com deia Raimon Panikkar, els fanàtics són els que intenten encabir una idea molt gran en un cap massa petit.

En canvi, ahir a la tarda vaig tenir el goig de coincidir amb dues catòliques, les monges teresianes Maria Victòria Molins i Pilar Rodríguez. Les dues dediquen la seva vida als exclosos del món que arriben a Barcelona amb una mà al davant i una altra al darrere, després de travessies plenes de violència, fam i humiliacions. Treballen a la ja cèlebre parròquia de Santa Anna, a tocar de la plaça Catalunya, on elles i un estol de voluntaris reparteixen cada dia àpats, aixopluc, assistència mèdica, orientació professional, acompanyament pels tràmits burocràtics, consol espiritual i abraçades.

Això últim és el més important, i Viqui Molins ho ha deixat escrit en un llibre, Abraçades, els beneficis del qual són per a l’hospital de campanya parroquial. No se m’acut una coherència més gran entre el que professa i el que fa. Ultracatòlic és una altra cosa que no té res a veure.