Per què pensem que les dones fan denúncies falses?

En paraules d’una advocada que duu casos de violència masclista als jutjats: “La majoria de casos són denúncies falses que després es disfressen d’arxivaments provisionals o absolucions per falta de proves. [...] ¿Que com sé que són denúncies falses? A veure, de veritat del tot no ho podem saber, però és que es veu a quilòmetres”. Sovint hem sentit als jutjats afirmacions com aquesta per part del personal que hi treballa. El mite de les denúncies falses, que alguns fan servir per desacreditar les víctimes de violència masclista, no té cap justificació empírica: només un 0,0015% de les denúncies són falses, segons la Fiscalia General de l’Estat. Però el mite continua arrelat.

Als jutjats, el prejudici de les denúncies falses, com altres prejudicis i estereotips de gènere, sovint es fa servir per qüestionar les declaracions de les víctimes de violència masclista. Aquestes generalitzacions i idees preconcebudes, freqüentment inconscients, governen la nostra percepció i tracen com haurien de ser els comportaments de dones i homes segons la construcció cultural de la societat.

Maria Rosa Serra, de l’Oficina d’Assistència a Víctimes de Delictes de Palma, ens explica que els prejudicis del personal dels jutjats “condicionen la interpretació i valoració que es fa dels assumptes i interfereix en el tractament que es dona a les persones”. De fet, són claus perquè fomenten la discriminació i dificulten que les dones puguin accedir a la justícia.

Durant el procediment judicial ens podem trobar que es fixin més en com s’ha comportat la víctima als jutjats que no pas en què ha fet l’agressor. En aquest sentit, una de les fal·làcies més habituals respecte al delicte de violència contra les dones en la parella és que la majoria de les denúncies de les víctimes serien falses. En l’observació que duem a terme des d’Irídia als jutjats de l’àmbit català ens trobem una vegada i una altra amb aquest tipus d’afirmacions.

La impostura de les denúncies falses ve del mite de la dona mentidera, que enganya, que provoca, tan present encara en la nostra societat. Això no és res més que la llegenda cristiana de la maldat d’Eva -i, per tant, de totes les dones-. Com comenta Paula Arce, advocada penalista, “es presumeix que la víctima menteix, que manipula la realitat i que ho fa per obtenir-ne un benefici”. Aquest qüestionament del testimoni de la víctima que té lloc en delictes de violència masclista “no existeix en procediments judicials d’altres tipus de delictes”, comenta Arce.

Moltes denúncies per violència masclista acaben arxivades o fins i tot amb l’absolució de l’acusat per falta de proves. Aquest fet pot restar credibilitat a la denunciant si no es té en compte que es tracta de delictes difícils de provar: aquests delictes gairebé sempre passen dins de casa, sense testimonis, i no sempre impliquen marques físiques. A més, en tot aquest tràngol hi intervenen més factors: si hi ha fills fa por perjudicar-los i, encara que pugui ser difícil d’entendre, moltes dones maltractades continuen tenint un fort vincle amb l’agressor. Aquesta dificultat i la duresa per a les víctimes del procés judicial fan que moltes dones, a sobre, renunciïn a tirar-lo endavant i ho deixin córrer. Però ni les absolucions i arxivaments per falta de proves ni les renúncies davant d’un sistema judicial ple de prejudicis volen dir que el delicte no fos real.

Volem posar en evidència la reproducció d’estereotips de gènere en processos judicials i la dificultat de fer-los desaparèixer. Per això, des de l’àrea de gènere d’Irídia hem engegat un projecte que vol identificar i assenyalar totes aquestes traves que impedeixen l’accés a la justícia a les víctimes de violència masclista. La cultura i la ideologia de gènere de les persones que treballen als jutjats són clau per explicar l’existència d’aquests obstacles. A la pràctica, més que una manera de solucionar la situació, el procés judicial pot suposar un procés de revictimització.

Si volem erradicar les violències masclistes cal que les institucions no reprodueixin violència, cal que tinguem mecanismes per detectar casos de violència institucional i de males praxis. És imprescindible un mecanisme de control amb garanties que respongui davant les situacions de vulneracions de drets i reproducció de violències, que investigui i analitzi aquestes situacions i aquests errors endèmics, arrelats en la cultura patriarcal. Per a aquest 2017 nosaltres demanem justícia de gènere interseccional.