Catherine L’Ecuyer: “Els horaris laborals s’haurien d’adequar als de l’escola”

DirectorCatherine L’Ecuyer va passar de tractar amb directius a tractar amb nens per descobrir els secrets de l’educació. Defensa que el desig de conèixer és el motor de la humanitat.

Eres consultora d’empreses.

I una de les preguntes que em tocava fer era: “Què és el que motiva les persones en la feina?” I vaig traslladar la recerca a l’àmbit dels nens. Què és el que els motiva? El asombro.

En català d’ asombro en diríem admiració o sorpresa. Però què és “ educar en el asombro ”?

Admirar-se d’alguna cosa és el desig de conèixer. Quan un nen neix mai ha vist la seva mare, la veu per primer cop i se sorprèn. Sorprendre’s és veure les coses per primera vegada, és no donar res per suposat. Per això els nens pregunten “per què?” tantes vegades. Admirar-se és el desig de conèixer des de dins cap enfora; no neix en les joguines, les pantalles, els sorolls, els càstigs ni els premis, neix a dins.

I com els fomentem aquesta capacitat?

No volem nens sense desig, acomodats i apàtics. I això és la conseqüència d’una saturació dels sentits, i d’haver bloquejat el desig amb el cercle viciós de la diversió. El nen aprèn des de dins cap enfora, i quan el bombardegem d’estímuls de fora cap endins, el desig s’acomoda. I el nen deixa de sorprendre’s i perd l’interès per aprendre.

Tenim poc temps per a ells.

Els nens el que més necessiten és estar amb els pares. Moltes coses que resten capacitat d’admirar-se al nen són conseqüència del fet de tenir-lo davant una pantalla perquè no ens arriben les hores. Els horaris laborals s’haurien d’adequar als de l’escola.

El mercat ens ofereix molts mètodes.

Ens hem convertit en víctimes de la indústria del consell empaquetat. Ens diuen què hem de fer perquè dormin els nens, perquè facin cas, perquè mengin bé, arribem a sospitar de la nostra competència com a pares i ens oblidem que tenim una sensibilitat que ens permet saber què hem de fer en cada moment, i que es desenvolupa a base d’estar amb el nen.

Fem nens consentits?

Un nen a qui l’hi donem tot ni tan sols té temps de desitjar les coses. Ho dóna tot per descomptat, que és el contrari de la capacitat d’admirar-se. Això el porta a l’arrogància, al cinisme. No valora les coses, no és agraït, és el nen tirà.

I com es posen els límits?

Cada família té el seu estil, decideix què es pot fer i què no, però si és que no s’ha de dir que no des del principi fins al final. Una mare deia: “Jo dic que no 53 vegades, pensant que havia aguantat i guanyat”. Doncs no, el seu fill sap que a la vegada 54 la mare cedirà. Si posem límits els estem ajudant a valorar les coses.

Cal negociar amb els nens?

Si no n’estem segurs és millor dir: “M’ho penso i t’ho dic”, i parlar amb la parella, però, una vegada decidit, això no s’hauria de moure d’aquí. Mai passar d’un no a un sí perquè sí, o perdrem l’autoritat.

I l’autoritat com es conquereix?

L’autoritat no és ordenar i manar. L’autoritat no és una medalla, “Sóc el teu pare”. Neix del vincle de confiança que un pare desenvolupa amb el seu fill a base d’atendre les seves necessitats bàsiques, de 0 a 2 anys. I després amb els arguments de la veritat, la bondat, la bellesa. El discurs dels valors no m’agrada, perquè és “Això té valor perquè ho dic jo”, i “Avui té valor això i demà tindrà valor una altra cosa”. Si busquem el bé, la bondat i la bellesa, té molta més força.

Cada nou llibre, incloent-hi el teu, ens pot acomplexar, si ens confirma que no ho fem bé.

Jo no dono receptes, vaig al perquè i al per a què. Parlant dels termes de fons i en positiu. Parlo de la naturalesa, de la importància del joc, del silenci, de respectar els ritmes. Busco raons perquè els pares en comptes de sentir-se culpables es vegin amb recursos.

Estem massa estressats.

L’estrès per fer-ho tot de manera perfecta es deu a una sèrie de mites. Per exemple, que el nen pot ser un superintel·ligent, i no és cert. Estem creant massa expectatives: això dels nens perfectes, trilingües, que toquen el violoncel, no és realista.

¿Estem problematitzant la maternitat i la paternitat?

Hem de tornar al que és essencial, podar i quedar-nos el que és més important. Per a ells és estar amb el pare o la mare, i no fer plans massa complexos.

Algun consell per a l’estiu?

Fora pantalles, anar on hi hagi naturalesa, i deixar que els nens s’avorreixin. Es posaran a jugar, trobaran cargols i formigues, i no s’avorriran.