La catedral del futur

Les necessitats de salut, els valors i les preferències de la ciutadania no són les mateixes avui que fa unes dècades, i aquests canvis s’han accelerat en els últims anys. La pandèmia ens ha fet veure els problemes del sistema sanitari que s’han de solucionar a curt termini, però també que necessitem transformar-lo de manera profunda i crear resiliències per planificar i afrontar les properes emergències. Això requereix grans dosis de lideratge a diferents nivells, criteri expert, participació ciutadana, consens polític i social, humilitat i, sobretot, una mirada a llarg termini, amb visió global i disruptiva, que sembla difícil d’assolir en un món dominat cada cop més per la immediatesa, on vivim exclusivament el present, un present continu sense consideracions pel demà i encara menys pel passat demà.

Roman Krznaric, filòsof australià, defensa en el seu llibre The good ancester, publicat en plena pandèmia, el pensament i la planificació a llarg termini, el que ell anomena “el pensament catedral”, que és la capacitat de concebre i planificar projectes amb un horitzó ampli, de dècades o més, pensant en les generacions futures, i es basa en la idea de les catedrals europees, que començaven a construir-se però que la gent sabia que no les veuria acabades en el decurs de la seva vida.

Un exemple de “pensament catedral” en el món de la salut és la creació del Sistema Nacional de Salut (NHS) britànic, que es concep en un moment de gran dificultat i que sobrepassa els límits d’un govern. A inicis dels anys quaranta, en plena Segona Guerra Mundial, el govern conservador encarrega a William Beveridge que elabori un informe proposant mesures de caràcter social que servissin de model per a la reconstrucció del país en el període de postguerra. A l’acabar la guerra, el govern laborista de Clement Atlee guanya les eleccions i anuncia la posada en marxa de l’estat de benestar, tal com es va definir en l’informe Beveridge, i el 5 de juliol de 1948 veu la llum l'NHS.

Pensar en una transformació disruptiva del sistema sanitari vol dir planificar-lo amb la visió “one health”, una sola salut, que ens recorda que la salut humana, la sanitat animal i el medi ambient estan íntimament connectats i són interdependents. Els canvis que s’estan produint en les condicions ambientals i en els hàbitats poden afavorir el pas de malalties dels animals als humans. El moviment global de persones i aliments, en un món cada cop més interconnectat, fa que el brot d’una malaltia infecciosa en una regió concreta pugui esdevenir una situació preocupant per a tota la població mundial. Un exemple el tenim en la pandèmia per covid-19. A més, l’abús dels antibiòtics en els animals i el mal ús en els humans i la zoonosi representen un greu problema per a la salut humana. Això significa reforçar molt la salut pública i apropar-la molt més a l’àmbit assistencial, especialment a l’atenció primària, la qual cosa suposaria un canvi profund en l’organització dels centres de salut.

Una atenció primària bolcada en la salut comunitària, amb una ciutadania empoderada, i en què tenir cura i cuidar tornin a tenir un paper preeminent, i que vetlli per evitar la medicalització de la societat, el sobrediagnòstic i el sobretractament, recordant-nos que en medicina més no és sinònim de millor. Reordenar l’atenció hospitalària aprofundint en la creació de serveis territorials, buscant l’equitat de resultats en salut més que l’equitat d’accés, sota el principi que “no tot es pot fer a tot arreu”. Una atenció social i sanitària integrada, perquè els problemes de salut i els socials conviuen en les persones, i evitant la fragmentació de l’atenció que tenim avui en dia. Per últim, cal no perdre de vista que sense un sistema de recerca i innovació potent no hi ha futur.

Però, per sobre de tot, cal recordar que el sistema sanitari no és el principal determinant de la salut i que, per tant, és necessari introduir de manera decidida la salut a totes les polítiques, amb la finalitat de reduir les desigualtats socials i econòmiques que impacten sobre la salut. Això implicaria reordenar àrees del govern, que no vol dir que hagin de dependre de Salut, però sí que treballin amb una mirada posada en la reducció de les desigualtats.

Som a les portes d’iniciar els treballs per a un pacte de salut, que hauríem de fer amb aquesta mirada llarga. Això no impedeix que abordem i solucionem els problemes que tenim a curt termini, però sense perdre de vista que hem de construir “la catedral del futur”, pensant en les generacions i les necessitats futures. No vull ser optimista com en Pangloss de Voltaire, però estic esperançat.