La catedral dels turistes o la catedral dels pobres?
¿A tothom li és igual que la Sagrada Família ingressi cinquanta milions d’euros cada any i els destini a seguir construint el temple? Potser la resposta té a veure amb la solidaritat. La solidaritat no és altra cosa que la condició que pot tenir tot ésser humà en descobrir que la seva existència està lligada a la d’altres éssers humans i sentir que la sortida a qualsevol dificultat és col·lectiva. Significa saber compartir i actuar junts.
Certament, la primera de les solidaritats comença per no acceptar que un món injust sigui natural. Però, com que no sembla que les grans revolucions siguin possibles, una part de la solidaritat real es pot construir suggerint altres repartiments de la riquesa, compensar de manera digna una petita part de la indignitat que genera la injustícia.
En aquesta feina per fer la humanitat solidària pugem al mateix tren persones de diverses creences i no creences a les quals no ens és igual el patiment d’un altre ésser humà. Treballem, si més no, per fer petits canvis. Avui volem proposar una d’aquestes accions, no gaire difícil perquè és a les mans d’una institució i unes comunitats que es defineixen com a pobres i seguidores de la pobresa del seu fundador: l’Església catòlica i les comunitats cristianes. Proposem que una part especial dels seus diners, la que té a veure amb la icona turística de la Sagrada Família, tingui temporalment una altra destinació.
El Temple Expiatori de la Sagrada Família, considerat per Gaudí com la catedral dels pobres, és avui, fonamentalment, un monument dedicat al turisme. Aquest turisme, però, té un gran avantatge econòmic: suposa l’ingrés d’un 50 milions d’euros anuals. Una gran font de riquesa! Mentrestant, una part significativa de la població de Catalunya pateix una pobresa que, dia a dia, va ensorrant les seves vides. Amb molta freqüència són famílies que perden la llar.
Estem convençuts que continuar amb el ritme actual les obres de construcció del temple representa una contradicció amb el pensament i els objectius de qui va ser-ne el creador. A més, suposa destinar diners a una activitat que no sembla ni prioritària ni urgent en una escala de valors que posi en primer lloc les persones i el seu patiment. Per què no canviar temporalment la destinació dels ingressos? Per què no invertir acceleradament en les persones i alentir la inversió en les pedres d’un temple?
Bona part dels creients creuen, creiem, que caldria recuperar la condició de catedral dels pobres fent una reutilització dels ingressos actuals i futurs immediats procedents de la venda d’entrades, destinant-ne una part notable al col·lectiu de persones afectades per la pobresa extrema. El papa Benet XVI, a qui uns i altres respectem, ho va manifestar quan va venir a consagrar el temple: la caritat és el signe distintiu del cristianisme. Els no creients poden afegir: la fraternitat és la clau de volta de la construcció de tota societat.
Mantenir les obres a un ritme molt més baix no afectarà l’actual volum de turistes visitants, de manera que els ingressos poden seguir creixent al ritme dels darrers anys. El canvi seria en la destinació de la despesa i dels recursos humans implicats. La part més important es destinaria a construir noves llars o a rehabilitar habitatges per a persones necessitades que viuen en situacions extremes. La catedral pot esperar mentre dediquen les pedres a fer llars.
Proposem una moratòria, d’una durada aproximada de quatre anys, durant els quals es produeixi una reutilització dels diners. Aquesta proposta tan sols és utòpica per als immobilistes que no es veuen amb cor de fer canviar les institucions o l’Església a la qual pertanyen. Però és viable, es pot quantificar, es pot concretar, si els responsables volen. Poden fer un nou pla i planificar com construir el que ara urgeix, deixar per més endavant la continuació d’una obra que ja té caràcter de permanent. Es pot fer un estudi acurat de les disponibilitats actuals i previsibles, i destinar-ne una part notable a les persones necessitades i una altra part al manteniment de l’obra actual i a la finalització d’algunes parts que no es poden deixar inacabades.
També cal tenir present que Gaudí va construir en el mateix recinte unes escoles, que encara perduren, perquè els fills dels obrers poguessin tenir instrucció i promoció. Quan un de cada tres infants de Catalunya viu en una llar pobra, destinar a evitar aquesta pobresa una part del que l’obra de Gaudí produeix segur que seria acomplir els seus ideals.