El 'catanyol', encara (1988)
Peces històriques
De l’article de Ricard Lobo (Barcelona, 1936-2025) a Ausona (1988). Exmonjo a Montserrat, doctor en teologia i llicenciat en dret i en filosofia i lletres, Ricard Lobo va morir el passat 4 de gener. Activista cultural i social, detingut el 1973 per participar en l'Assemblea de Catalunya, era dels fundadors el 1981 del Club d’Opinió Arnau de Vilanova que va presidir Antoni M. Güell (Barcelona, 1937-2005). Lobo va ser un alt funcionari exemplar com a director durant anys del Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) i d’altres publicacions institucionals.
Imaginem-nos per un moment que un presentador de TVE o un locutor de Ràdio Nacional d’Espanya o un redactor d’un diari en castellà, sense encomanar-se ni a déu ni al diable es despenja amb alguna cosa com aquesta: “Mañana el sielo estarà ennuvolado y hasia la matinada lloverá a botes y barrales con gran peligro para los conreos”. Imaginem-nos, encara, que el director del mitjà per tal de salvar l’interfecte del mal pas, excusa aquell professional dient que la llengua és quelcom viu i que la catalanització creixent o imperant comporta aquests inevitables influxos sobre el castellà i que no existeixen estudis seriosos i objectius per quantificar i fer possible una valoració objectiva del fet o examinar l’estat de la qüestió. I que, en definitiva, una llengua no es pot tancar sobre si mateixa. D’altra banda –podria continuar dient la defensa– aquell professional hi posa un gran esforç, perquè abans només parlava català i ara ja comença a integrar-se al castellà. Què passaria si aquest fet, exagerat a posta per fer-me entendre, es produís algun dia? Doncs bé, alguna cosa semblant, encara que no idèntica, pot estar passant entre nosaltres. [...] TV3 ja ens comença a servir algun programa gairebé íntegrament en castellà com si en aquest idioma ja no n’hi haguessin suficients. L’esllavissament de TV3 cap a una possible televisió bilingüe, és summament preocupant per a la normalització del català. [...] De què es tracta, doncs? Senzillament de saber quina actitud cal adoptar davant l’influx creixent de l’espanyol sobre el català, influx amplificat per la ràdio i la televisió catalanes quan els professionals del mitjà afusellen materialment el nostre idioma. Influx negatiu que no sols afecta el vocabulari i la sintaxi, sinó també la pronúncia castellanitzada del català (confusió de les esses sordes i sonores, substitució de la vocal neutra per les “a” obertes de la parla “xava”, etc.). [...] Si es tractés de professionals forasters o d’autòctons tot just incorporats a la nostra parla, els agrairíem l’esforç per millorar. Però donar per acceptat que catalanoparlants habituals mantinguin i difonguin i gairebé “normalitzin” una parla d’accent foraster, no és pas gens engrescador. [...] Tot això s’aplica també a mestres d’escola i docents universitaris. Si en aquest cas el problema és molt més greu perquè l’índex de castellanoparlants és molt més elevat, molt més preocupant serà perquè s’està viciant ja des dels inicis el correcte aprenentatge dels nostres infants i joves. En molts i molts casos de parla correcta en l’ambient familiar, l’ambient escolar deteriora la pronúncia correcta apresa a casa. [...] Res més lluny de la meva intenció difondre un puritanisme exacerbat o una guerra sorda d’idiomes. Es tracta d’aconseguir que una llengua no en malmeti una altra, amb el benentès que la més dèbil és la catalana. I la protecció del més dèbil és també una norma d’equitat i d’humanitat.
