Catany: l’instant decisiu
Discretament, sense fer soroll, com li escau, la bellesa se’ns ha apropat i habita entre nosaltres. La Pedrera, a redós de les seves parets colossals, desmesurades i inquietants, acull amb tota la delicadesa que es mereix una exposició que, creguin-me, si no s’hi acosten amb la reverència i el respecte que mereix, lamentaran sempre no haver-hi anat. Em refereixo a D’anar i tornar, de Toni Catany.
Quan els diguin que és una exposició de fotografia, no s’ho creguin. És un viatge iniciàtic, que només ens demana un mínim de calma i de temps, recolliment, i -perdonin- apagar el mòbil. Si disposen de tot plegat, veuran com el mateix viatge els apaivaga l’ànima i els reviscola l’esperit.
Màrius Sampere ja ens va avisar: “Abans, doncs, de cap aventura cal preguntar-nos si vivim per dins o per fora”. D’anar i tornar és la resposta de Toni Catany a aquest avís. Una resposta que de cop ens trasllada a nosaltres la interpel·lació: vivim per dins o per fora? Tal vegada com Cartier-Bresson, Catany ens mostra que del que es tracta és de copsar l’instant decisiu. Però això no es refereix a res espectacular, èpic, grandiloqüent, meravellós. Es refereix a la plenitud de bellesa present en allò més efímer o humil que s’esdevé en la nostra vida quotidiana. Tota la quincalla que els venedors de fum avui ens volen vendre sota la trivialització retòrica de l’ara-i-aquí, en Catany esdevé la puresa de l’acte de copsar el moment present. Per això no li calen paraules: l’instant decisiu, simplement, s’esdevé en qualsevol moment, el que ens cal és adonar-nos-en, viure el moment present. Perquè Catany ens fa entendre que cada moment de la nostra vida, en allò més ordinari, simple, aparentment anodí, pot revelar la lluminositat de l’instant decisiu. Però per copsar i acollir la plenitud de l’instant decisiu ens cal haver educat la mirada, ens cal haver desenvolupat una mirada atenta.
La mirada atenta ens permet meravellar-nos amb la bellesa que esclata discretament en parets aparentment vulgars, en cossiols, en flors mig marcides... La mirada atenta fa visible l’invisible. Invisible no perquè no el podem veure sinó, justament, perquè no el veiem, tot i tenir-lo ben al davant. Objectes que diríem irrellevants, menyspreables, tal vegada dignes d’anar a l’abocador esdevenen profundament vius amb la serena dignitat que els reconeix la mirada atenta. Com també reconeix la dignitat de les persones, en la humanitat compartida que revelen les fotografies que diríem de gent qualsevol, amb la qual ens creuem atzarosament pel carrer. Gent que en les nostres estadístiques potser forma part del que Bauman ha denominat vides malmeses i que sota la mirada de Catany ens interpel·len amb la seva pròpia mirada. Perquè si es veritat el que digué Maturana, que no veiem les coses com són sinó que veiem les coses com som, el diàleg amb la mirada de Catany ens retorna amb una pregunta indefugible per a cadascú de nosaltres: ¿com som, de debò? Una pregunta que no és ni un examen, ni anticipa una sentència, sinó que és una invitació a l’autenticitat. La mirada atenta no és instrumental, ni manipuladora, ni cerca la utilitat; és, en el millor sentit de la paraula, contemplativa.
Contemplativa no vol dir passiva, inerta; vol dir oberta, receptiva i, per tant, creativa. Amorosa, al capdavall. Catany construeix amorosament, amb el que va trobant, una nova realitat: natures mortes, bodegons... I també aquesta meravellosa troballa que són els altars profans, on ens revela, per si ho havíem oblidat, que és possible una actitud reverent en el que és quotidià i envers el que és quotidià; que té sentit una certa ofrena del dia a dia com a espai sagrat -el nostre propi espai sagrat!- on s’esdevenen la bellesa i el sentit que hi copsa la mirada atenta.
Catany va ser un gran viatger. Però en veure el que ens ha llegat en els seus viatges, el visitant que dialoga amb Catany no pot deixar de recordar Proust: l’autèntica exploració no és la que busca nous territoris, sinó la que aprèn a veure-hi amb nous ulls. Aquest és el veritable viatge, sigui a l’Índia o Veneçuela; a l’oficina o a la cuina de casa.
Eduardo Galeano explica la història d’un infant a qui el seu pare va portar a veure el mar, i diu: “ Fue tanta la inmensidad de la mar, y tanto su fulgor, que el niño quedó mudo de hermosura. Y cuando por fin consiguió hablar, temblando, tartamudeando, pidió a su padre: ¡Ayúdame a mirar!”
Hom surt de la Pedrera recollit, i desitjaria adreçar-se a l’esperit de Toni Catany, i implorar-li: ajuda’m a mirar!
