Catalunya serà diversa o no serà
El 1964 per primer cop el nombre de ciutadans nascuts fora de Catalunya o fills d'immigrants de primera generació superava el 50%. El 1984 arribava a un màxim del 62%. Estàvem a les portes d’arribar als 6 milions d’habitants, xifra que s’assoliria dos anys després, el 1986, i que es convertiria en un exitós lema de la Generalitat pujolista, que d’aquesta manera emfasitzava la idea d’un sol poble: tots catalans al marge de l’origen. La idea del xarnego, gràcies al conjunt del catalanisme d’esquerra i de dreta, va passar a ser políticament incorrecta. Aquell "Som 6 milions" integrador va fer forat. Érem als inicis de la democràcia i de la normalització lingüística.
Avui un 36,36% de la població és nascuda fora: el 21,17% a l’estranger i el 15,19% a la resta de l’Estat. Es tracta, doncs, d’una immigració molt més diversa que la del segle XX, que era més propera en termes culturals (llengua germana) i antropològics (religió i costums). Les procedències actuals són d’una gran varietat: a part dels peninsulars, en el contingent estranger hi ha milers de persones de l’Àsia, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina. També europeus del nord. És un melting pot.
La gran majoria arriben fugint de la pobresa, venen a intentar guanyar-se la vida; en el cas dels peninsulars, el seu estatus és diferent del d’antany: ja no respon al patró de la misèria dels murcians i andalusos de la primera meitat del segle XX. A més, a diferència del que passava llavors, els espanyols ja saben que aquí hi ha una realitat lingüística i política diferent, cosa que no passa amb la gran majoria d’estrangers.
Acollir i incorporar aquesta diversitat no és fàcil, però és possible i necessari. Tampoc va ser senzill al segle XX i es va fer, malgrat la dictadura. La qüestió és que la societat catalana, a causa de la seva endèmica baixa natalitat, per seguir progressant econòmicament ha necessitat i necessita la immigració. Les dades del mercat de treball són explícites: fan les feines que els d’aquí no volem assumir, sovint en condicions precàries i en negre en sectors clau com el de la cura de la gent gran o les feines de la llar.
Qui es vulgui familiaritzar amb la dura realitat de la immigració espanyola al segle XX pot anar al museu de les cases barates del Bon Pastor i al Museu d'Història de la Immigració de Catalunya de Sant Adrià de Besòs. No estan gaire lluny l’un de l’altre. La doble visita és una bona immersió en aquella època. Les cases del Bon Pastor –se’n van fer 784 a partir del 1929–, molt modestes, tenien entre 37 i 54 metres quadrats i acollien famílies nombroses que abans havien viscut en barraques, un fenomen, tanmateix, que va continuar: el 1957 a Montjuïc encara hi havia 6.000 barraques amb 30.000 persones. El fenomen del barraquista a Barcelona no es va acabar fins als Jocs Olímpics del 1992. Avui tenim una altra realitat semblant: els sensellar, la immensa majoria vinguts de lluny.
Al Museu de la Immigració hi ha una xarranca lúdica que explica bé el periple de l’immigrant actual, per al qual d’entrada el primer gran problema és l’habitatge. Si ja ens costa als autòctons, imagineu-vos a algú sense papers ni xarxa familiar. El més habitual és viure en habitacions compartides en barris gueto durant molt de temps. Per arribar a tenir un pis propi poden passar anys. L’empadronament i l’obtenció de papers de residència també és un llarguíssim viacrucis. L’alegalitat en què viuen la majoria els precaritza la vida i la feina. I, per tant, la integració social.
La societat catalana en conjunt és més rica avui que fa 40 anys, però la classe mitjana recula. Hi ha una por difusa i menys empatia amb els de fora, que noten el rebuig o directament el racisme. Si volem seguir sent un sol poble, si volem que la diversitat sumi, si volem salvar el català, hem d’acollir millor, amb bones escoles per a tots, amb polítiques socials d’habitatge, sense prejudicis. La por i el tancament identitari no són la solució, són el problema. Actualitzant el lema de Torres i Bages, Catalunya serà diversa o no serà.