A la Catalunya que roben (II)

Un grup de persones jubilades en una imatge d’arxiu.
3 min

Les padrines ara són fosforescents. Van escatxigades de coloraines. Com les netes. Duen anoracs de color electricitat sideral. Pantalons elàstics de llima de vas de discoteca. Vambes de canvi de semàfor. El maquillatge existencial és tèxtil. Abans les padrines anaven de negre, fosques, endolades, monocromàtiques. Les d’avui també tenen dols. Queden juntes per caminar i fer espetegar les soques de la vida amb paraules que les escalfin. Però dins duen aquell marit que es va morir molt abans d’hora. Elles continuen caminant, però ho fan més soles que mai. I darrere les empaita l’ombra del cangueli. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Després de la felicitat de pintura a l’aire lliure es tanquen a casa. Amb pany i forrellat. Deixen enceses totes les llums de dins i fora. I s’enfonsen al sofà mirant aquella altra llumeta que els manté imantades, segures, esperançades. Els missatges de WhatsApp són cuques de llum. Hi ha vida. No estic sola. Parlen entre elles. S’escriuen. S’envien coses. Moltes notícies, moltes fotos, molts vídeos. Tots parlen del mateix: robatoris. Estan acollonides i s’aferren al mòbil com un policia personal. Com més temps davant la pantalla sembla que hi ha més possibilitats que no t’entrin a casa, que no t’ho prenguin tot. Ja no hi ha ciència, només hi ha fe. 

Si veiéssiu els mòbils d’aquestes padrines de Catalunya us esgarrifaríeu. Aquí hi ha el futur. Això sí que és un CIS, un CEO, xifres, dades, estadística, sociologia, realitat a la mà, a un pam de nas. Saben que han robat a la casa de la vora. O a la del poble del costat. Però també ho van fer fa dos dies. Una setmana. Ho faran demà i la setmana vinent. Encerclades al seu Fort Apatxe. Al búnquer que un dia va ser casa. La caixa forta ja és el llit. Bona nit i tapa’t. I serra les dents. I una pastilla per dormir. I un ull que fa de llum de far. 

El dia torna a esbatanar porticons. El dia sempre torna. I un altre, un altre... També la por. Avui hi ha més acolloniment. Hi ha més robatoris. Hi ha més espant perquè et buidin tot i més. Els lladres d’avui saben dues coses: hi ha moltes persones soles a Catalunya. Moltíssimes. I és molt fàcil trobar coses en elles per fer un sou. Un salari digne picant d’aquí i allí. Robar és una professió amb molt futur: poques hores, molt guany. I no calen estudis, ni experiència. La rapinya és un sector econòmic més. Un estil de vida. Incontrolable ja a pobles i ciutats. El xoc és a punt. I es patirà molt. Perquè aquest saqueig no s’esperava. No es veia venir. 

Quan aquestes padrines policromàtiques surten a caminar, després d’anys que no van ser virolats, no creien pas que la vida les assaltaria per partida doble i les fotria dins de la saca: la solitud és un robatori de l’ànima i que t’entrin a casa és un robatori del cos. S’han quedat sense res els darrers anys de la vida: quan es necessita tot. Una joia són diners, però també és memòria. Els dos atracaments van de bracet i et duen un vestit d’absències fet a mida. Amb persones i pobles sols l’única companyia és la dels lladres i els robaments. I canvia l’aire, l’aspecte, la fesomia de tot. Vam aconseguir que les dones portessin colors vius, però el negre, torna. Ja és moda.

Francesc Canosa és periodista i escriptor
stats