La Catalunya protestant
Una de les idees religioses que l’opinolatria tertuliana de Catalunya repeteix amb insistència inconsistent és que l’esperit català és protestant per definició. Seguidament, recorren a tota una sèrie de conceptes que ells consideren protestants, com jansenisme —pietisme catòlic basat en sant Agustí i amb aires de reforma— i gal·licanisme —semiindependència de les Esglésies nacionals del Papa—. Els tertulians no fan altra cosa que reflectir velles manies del tradicionalisme i integrisme hispànics que durant el segle XIX veien efectivament jansenistes i gal·licans arreu. Alguns tertulians més agosarats han arribat a asseverar que Jaume Balmes era jansenista i que Artur Mas entronca amb aquest esperit protestant català. Tot plegat és un cúmul de despropòsits històrics.
El protestant català que els tertulians tenen al cap és aquell capellà progressista fill del 1968 que, en nom de l’esperit del Concili Vaticà II, va anar més enllà de les reformes conciliars i va propugnar un catolicisme protestantitzat. Malgrat que aquesta mena de capellans també siguin reformats, no són protestants que entronquin amb els reformadors del segle XVI, ni amb la seva teologia, ni amb el seu model d’Església, ni -sobretot- amb la seva mentalitat. És per això que, per molt rupturistes i reformats que siguin aquests capellans, continuen sent catòlics.
Tanmateix, els protestants catalans existeixen.
Metodistes, anglicans, luterans, calvinistes, baptistes, evangelistes, fonamentalistes, adventistes, testimonis de Jehovà, mormons… Aquests són els grups principals de denominacions cristianes protestants presents a Barcelona. El protestantisme català no és una qüestió d’immigrants llatinoamericans; el protestantisme català també existeix en catalans i en català. És un protestantisme històricament jove que ha produït dues traduccions protestants de la Bíblia: la Bíblia Evangèlica Catalana, del 2000, i la Santa Bíblia, del 2009. És ben cert que el coneixement bíblic no és privatiu del cristià protestant. Així i tot, pesen en el catolicisme segles d’allunyament de les escriptures del creient, quan la Bíblia era reservada al clergat. I encara. Si alguna cosa defineix el protestant és la Bíblia, el text com a mitjà i finalitat totalitzant de la comprensió i justificació de l’existència humana en Déu revelat.
És possible que algun remot lector de l’ARA hagi arribat a trobar al metro de Barcelona algun predicador. Bíblia en mà, llegeixen passatges de l’escriptura i inviten al penediment i a la conversió a Jesucrist. Algun d’aquests mateixos predicadors de zel apostòlic fins i tot han predicat en plena missa catòlica contra les doctrines romanes. Coneixent el panorama parroquial de Barcelona és ben possible que hagin irromput en misses celebrades per aquell clergat catòlic que l’opinolatria catalana considera protestant.
Imatges com la del predicador bíblic al metro de Barcelona desterren una de les mentides lligades a la falsa idea d’una Catalunya majoritàriament protestant: protestantisme no equival a progressisme polític o social. El protestantisme és una expressió doctrinal i eclesial pròpia, amb una identitat cristiana específica, oposada a l’Església catòlica. L’oposició a l’Església catòlica no suposa que el protestant sigui menys de dretes i més d’esquerres. Que el protestant sigui català no significa que hagi d’inclinar-se per idees progressistes. El protestant és protestant en la seva càrrega dogmàtica, doctrinal i de fe. En efecte, el cristià protestant que existeix a Catalunya és el protestant de tarannà americà i evangelista. Heus ací que irromp el sempitern coco americà ianqui: els protestants catalans són la nostra connexió més essencial amb els Estats Units, nació de genealogia i factura eminentment protestants.
Invito els lectors de l’ARA a dedicar un diumenge a visitar l’Església Evangèlica de la Gràcia, al barri de Sant Andreu. Liderada pel pastor David Barceló -format als Estats Units-, aquesta congregació baptista i calvinista, de fortes arrels puritanes, és el millor exemple de protestantisme català puixant. Allà el català curiós descobrirà què significa realment la Catalunya protestant. Mentre el pretès protestantisme català catòlic i progressista viu de teòlegs hispànics com José Antonio Pagola o Juan José Tamayo, els protestants de debò viuen en la teologia de John Piper o Paul Washer, ambdós americans.
La Catalunya protestant no existeix ni com a mentalitat ni com a esperit nostrat de catolicisme: es manté com una minoria desconeguda, ignorada i, fins a un cert punt, marginada. Més enllà d’aquesta mostra protestant, Catalunya continua sent aclaparadorament catòlica. Com he dit altres vegades, el catolicisme a Catalunya ho impregna tot. De moment.