La Catalunya profunda i cremada

Doncs jo crec que ens falta més flist-flast. Més bufes, cleques i clatellots. Aniríem millor. Calen uns street fighters catalans. Un Xoc de Trons, Neutrons, Protons, Electrons. Els de l’Ebre pegant-se verbalment amb els de Girona per veure qui fa els millors xuixos aquàtics per a seitons gormands. Els del Baix Llobregat fotent-se pinyes dialèctiques amb els de les Garrigues per saber qui sap morrejar millor en condicions atmosfèriques desfavorables. Ens cal aquest país. L’enfrontament és admetre l’existència de l’altre. Per les sanes hòsties dialogant del tu a tu ens (re)coneixerem. Més que una nació hem de ser una explicació. Però ara el que som és una negació i una carbonització.

Esclar que ens n’hem d’enfotre de nosaltres mateixos. Esclar que ens n’hem de riure. Del mort, de qui el vetlla i de sa tia taxidermista. I està bé aquesta lluita al fang del llançaflames arran de la foto, damunt d’una bala de palla en un camp, de la regidora de l’Ajuntament de Barcelona Sílvia Casorrán amb la seva fletxa de paraules sota: “Avui he anat a la Catalunya profunda a fer un estudi de mercat sobre productes innovadors per substituir els famosos blocs de formigó”. Hem d’aplaudir-ho amb orelles de Dumbo Mortal Kombat. Esclar que sí, com molta gent d’aquest país d’anís s’enfot dels pixapins, dièsel, camacus barcelonins. El problema no és l’humor. Com va dir el ninja Chaplin: “L’humor és quan riu el dolor”. I d’aquí plora la criatura amb catana i bombes nuclears a les butxaques.

Fixeu-vos-hi. A totes les baralles de polèmiques com la de la foto de la regidora sempre es veu el mateix. Una persona de ciutat, urbana, es fa una instantània en un paisatge que no és el seu i el fa seu. Com Dràcula, fot mossada, per necessitat existencial moribunda. Només surt el que es pot mossegar, capgirar, apropiar, canibalitzar. Això sí, mai surt ningú. Cap persona d’allà. No existeixen. En aquest país hem oblidat les persones. N’hi ha que creuen que fora de la seva ciutat no hi viuen persones. Que hi ha zones de Catalunya que no tenen vida humana, terrestre, intel·ligent, detergent. Fins i tot que com és, científicament possible, que hi hagi terrícoles que puguin, vulguin, viure allà. Aquí es pot ser feliç? T’hi pots enamorar? S’hi poden tenir somnis? Malsons? Frustracions? Preguntes d’incultura piròmana. Passa com quan hi ha focs. Hi ha una Catalunya que només descobreix que hi ha una altra Catalunya quan hi ha incendis.

Ha de cremar molt i molt. I que apareguin persones anant amunt i avall com formigues esvalotades sortint d’un formiguer invisible, inaudit, inimaginable. Tots aquests pagesos llaurant a correcuita i amb suor de turboreacció els camps per frenar el foc a la Baixa Segarra. Aquestes famílies desallotjades que viuen en masies, en pobles. Aquestes botigues, empreses, places, carrers. Homes, dones, padrins, joves, nens. Persones. Éssers humans. Criatures que altres criatures descobreixen que existeixen només quan la vida fot hòsties de veritat, reals. Amb la mà de natura estesa i encesa com un forn crematori el dia de l’hora suprema.

Ja fa temps que hi ha massa coses que no fan gràcia. Perquè no parlem d’humor. No parlem de riure. Parlem que hi ha catalans que es creuen que per viure segons on són superiors a altres catalans que no viuen en aquell lloc. Som millors que tu. Per què? Perquè ho dic jo. Són aquella raça de persones que creuen que això és així perquè m’ho han dit. Qui? No ho sé. M’ho han dit. Tot els ho han dit éssers superiors imaginaris, fantasmes de les seves frustracions, espectres del seu analfabetisme. No saben res. No els interessa res. Només saben dir això. Jo soc superior a tu. Jo soc més que tu. Doncs hauríem d’anar al carrer. A la realitat. Al foc. A la suor. A la veritat. A hostiar-nos amb paraules. Fets. Una boxa de raons. Pugilisme de mirades. Flist-flast. De tu a tu. Com es tracten les persones i els animals nobles. A veure qui guanya. Perquè n’hi ha que sabem, defensem i creiem que això és un país. Una pàtria de persones, paisatges i sentiments. I hem oblidat les persones i així mor, cremat, un país.