Catalunya, a partir d’ara

Carles Puigdemont en roda de premsa el dia després de les eleccions.
14/05/2024
3 min

La persona que va presentar Pere Aragonès al Nueva Economía Fórum, desfent-se en elogis cap al president, considera que la independència és impossible. Ja només això explicaria el 99% de la davallada estrepitosa d’ERC en aquestes eleccions; després del 2017 el relat ha canviat tant que ja no hi ha qui es reconegui al mirall. Junts, sense prometre cap unilateralitat imminent, ha pogut garantir més solidesa en les posicions, i per això la idea de la restitució de Puigdemont li ha fet guanyar vots. I, tot i això, l’independentisme continua perdut i en davallada en el seu conjunt, dibuixant horitzons que no poden ser immediats i amb els partits barallats entre ells, de manera que només cal que un personatge avorrit com Salvador Illa es limiti a fer de bon noi des de la banqueta i esperar el seu moment. Amb l’ajut, a última hora, de la tàctica emocional/sentimental de Pedro Sánchez. I sense haver de prometre grans gestes, sinó amb un simple to gerencial. Contra aquesta grisor insuportable, hereva (per a més inri) d’una entusiasta defensa del 155, ha perdut l’independentisme. Sí: cal una reflexió.

Càbales sobre els propers mesos: Puigdemont ha plantejat la seva disposició a ser investit, malgrat tot, i hi té tant de dret com en tenia Collboni, amb l’única diferència que el plantejament de Puigdemont no traeix la seva paraula. Aquesta és una possibilitat, disruptiva i digna, però condicionada a la temptació que poden tenir els de Junqueras (els de Pere Aragonès?) de seguir la seva pulsió vers el tripartit d’esquerres i confiar que algú en aquests mons de Déu ho entengui. El problema de la fórmula, deixant de banda aquest petit detall –que algú ho entengui–, és que poques coses pot promoure un govern tripartit que depenguin de Madrid (som una autonomia, recordem-ho) i que no requereixin el vistiplau de Junts. I aquí és on entraria la tercera opció, que és un acord entre socialistes, juntaires i republicans per aconseguir reformes estructurals de l’Estat que el dirigeixin cap a una configuració plurinacional. Seria més coherent amb la situació parlamentària a Madrid, en tot cas, i no trairia (de moment) els acords signats a Brussel·les. Com que la coherència, però, no és en absolut garantia de solidesa o de viabilitat en política, i com que fins i tot amb mediadors internacionals pel mig Espanya sembla una cosa definitivament irreformable, crec que el més probable és que, a poc a poc, i llevat de sorpreses, el desenllaç aboqui a una repetició d’eleccions.

El problema per a l’independentisme és que una repetició electoral només li pot convenir amb un canvi radical en el missatge i en l’estratègia: dit d’una altra manera, amb una llista unitària més enllà de Junts i d’ERC i de la CUP, veritablement àmplia i renovadora. Una mostra d’altíssima coordinació del moviment, que deixés meridianament clar a l’electorat que s’ha entès el missatge. Que, en efecte, a partir d’ara tot serà diferent: quan convingui, negociació dura i conjunta davant de Madrid (i davant de Ginebra) sense cap rebaixa gratuïta de plantejaments. I, d’altra banda, quan convingui, segar cadenes. Si això pot tenir la forma d’una llista creïble i actualitzada, que no estigui per hòsties, la repetició electoral pot beneficiar el moviment. Si ha de ser, com ara, una mala conclusió de la nefasta legislatura del 52%, no cal gastar-hi energies.

Sobre el debat sociològic que s’està produint aquests dies: no, la nació catalana no desapareix. No, l’independentisme no ha passat a millor vida i el 2017 no va ser un cant del cigne col·lectiu. No hi ha, ni de lluny, un oblit general del conflicte pendent. Maragall va governar amb un resultat similar, i de fet el conflicte es va incrementar amb ell. Simplement, l’actitud catalana pot ser més contundent o més conciliadora, segons el moment, segons els interlocutors i sobretot segons les sumes. Doncs bé: ara mateix Salvador Illa no pot moure un dit sense l’independentisme, i Pedro Sánchez tampoc. Gestionar bé aquests dos factors pot fer retornar el control de la pilota a mitjà termini, si l’independentisme sap alçar el cap i fer-se respectar. No ha guanyat, però d’ell depenen la governabilitat de Catalunya i d’Espanya. Per tant, ara pot començar a plantejar, si ho vol, un pols unitari i eficaç. El que està esperant el públic, molt més que victòries electorals o abans fins i tot que la independència, són actes de dignitat. De debò que no estan cansats de perdre? Perquè ara ja saben que nosaltres sí, i molt.

Jordi Cabré és advocat i escriptor
stats