Dimarts fa quaranta anys, a les vuit del vespre, el rètol “Any 1, 16.1.84, Programa N. 01” va aparèixer sobreimpressionat al vídeo de capçalera de TV3, la presentadora Cristina Fabregat va anunciar que començaven les emissions regulars de la cadena i pocs minuts més tard es va emetre el primer Telenotícies, conduït per Maria Gorgues i Enric Calpena. Tot tenia una aparença senzilla i precària vist amb ulls d’avui, però moderna i desencarcarada per a l’època. Vint anys després dels pioners de TVE a Catalunya, el nostre país i el món sencer van ser explicats en català als catalans, i des de llavors s’han mantingut sense interrupcions a les nostres pantalles.
La força aleshores imbatible de la televisió feia emergir una nova normalitat: anar de Catalunya al món sense passar per Madrid. I produïa autoestima: convertia en normal un relat informatiu o un tipus d’entreteniment que a 600 kilòmetres de distància eren una peculiaritat regional. I l’autoestima genera seguretat i criteri de pensament propi.
Qualsevol televisió nacional del món genera un rèdit identitari. Per això TV3 va ser temuda i combatuda des d’abans de néixer, va haver de començar emetent de manera alegal, sempre va estar vigilada al País Valencià i a les Illes Balears pels mateixos que diuen que no s’han d’aixecar murs, governi qui governi ha estat acusada d’adoctrinament i va estar a punt de ser clausurada pel 155, fins que els bruts autors de la guerra bruta del govern del PP van desistir de la censura perquè “hauríem tingut un problema internacional”. És obvi que TV3 no es va inventar Catalunya, sinó que va ser el país el que es va inventar la seva televisió, però una cadena recrea una idea de país i tot just dient “bon dia” li atorga categoria de comunitat nacional. Per tot això, per a bé i per a mal, TV3 continua sent més que una cadena.