Catalunya és una gran fàbrica de padrins. El nostre R+D són els iaios. Tenim un viver on creix l’hivern de la vida. Des de la Maria Branyas, que amb 117 anys va arribar a ser la persona més longeva de la terra, fins al xèrif Josep Vallverdú, que ja dispara els 102 anys. Pinyau-pinyau.
Sí, un dels avis catalans que ha fet parlar més és un guerrer. El senyor de les mariscades bèl·liques de cuques mortes de la Primera Guerra Mundial: el mariscal Josep Joffre. Els seus bigotis baioneta van fer guanyar a França. Els catalans, il·lusos, creuen que la gran guerra durà la seva petita pau. Que l’Europa nova reconeixerà una Catalunya lliure. I que aquell militar de Ribesaltes, de la Catalunya Nord, que era el nostre germà de dalt, també ens ajudaria. Per això ens agrada solucionar rialles i plors a la taula del diàleg: a l’alifara, el menjar i beure, i fotre el rotet i el verset: el van convidar al nacional garden center florit.
El 1919 una delegació oficial de la Mancomunitat de Catalunya va a Perpinyà. Guerrer Joffre, et demanem presidir els Jocs Florals del 1920 a Barcelona. Diu: Sí! I comença una altra guerra: un conflicte diplomàtic entre Espanya i França. Ell té una arma de destrucció massiva. I quan puja al tren ja li mostra a la seva dona: “Ara ja podrem parlar en català!”
Va vestit de general. Amb medalles al pit dirigint un exèrcit de naturalitat: és un català més dels que va en el tren. Però dispara a tort i a dret: no para de xerrar català. I llança un míssil públic: “En arribar a terra catalana, aquest país que conec i que estimo de tants anys, saludo a tot el poble germà del meu Rosselló”. A Barcelona tira un altre tomahawk autòcton: “Quan soc a Barcelona em sembla que em trobi a casa”. La ciutat explota com una festa major atòmica. A Canaletes la gent espetega de felicitat perduda i l’obliga a passar pel mig de la Rambla com si tornés un heroi astronauta. L’altre bàndol treu foc per les neurones que-pone-en-tu-DNI. I fins la monarquia crema. Joffre fa veure el conflicte, el camp de batalla.
Abans de la vinguda del militar, Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, primer exèrcit català des del 1714, feia el darrer comunicat de guerra: Catalunya és com “una zona d'Europa devastada". I crida a “fer el màxim esforç si volem salvar Catalunya i seguir la nostra tasca de tornar-la a si mateixa: si no, d'aquí a pocs anys estarem tan lluny d'Europa com els Estats que s'intervenen amb operacions de conquesta; i no serà possible ni el comerç, ni la indústria, ni els afanys per la nostra cultura".
Un segle després el delegat de la Generalitat a Perpinyà refusa fer servir “Catalunya Nord” per “neutralitat institucional” i ho justifica dient que respecta la denominació francesa dels Pirineus Orientals. Aquest és també un comunicat de guerra. Ens informa que han matat l’avi Joffre, que el paisatge i els sentiments són conquerits per l’ocupant. I només queda la batalla dels noms. L’oficial ens ensenya el mapa mirall del conflicte: la Catalunya del Sud serà la Catalunya del Nord.
A Barcelona Joffre va caure mort el 1942. El carrer que duia el seu nom passa a ser avinguda Borbón. El rematen a la transició-pansició-pacificació quan esdevé els Quinze. Perdem noms, carrers, persones buscant una pau que no existeix ni al cel ni a la terra. Som sempre herois morals però ens falta ser herois reals. Perdem volent guanyar. Però per guanyar calen militars. Guanyar és disparar i tenim l’arma que tenia Joffre: dir les coses pel seu nom i en la seua llengua.
