Per què a Catalunya no podem fer ‘Borgen’ (i no són els diners)

Ho explicava Roger Loppacher aquest diumenge en una entrevista en aquest diari: un capítol de Merlí costa 185.000 euros i un de Borgen -l’excel·lent ficció política danesa que s’ha exportat a 33 països- en val 600.000. Però temo que el principal impediment perquè a Catalunya tinguem una sèrie com aquesta -una targeta de visita de luxe per presentar el teu audiovisual al món- no és pas d’ordre econòmic. Encara que ploguessin del cel els cinc milions d’euros que falten per assolir aquest pressupost, TV3 no podria assumir parlar dels partits polítics catalans amb la desimboltura amb què Borgen retrata les formacions del seu país. Perquè, per molt que camufli les sigles reals amb noms inventats, tothom sap de què, i de qui, s’està parlant.

La BBC va estrenar la primera versió de House of cards l’any 1990 -amb el genial Ian Richardson de protagonista- quan faltaven només deu dies perquè Margaret Thatcher cedís el número 10 de Downing Street a un altre conservador: John Major. La sèrie no estalviava crítiques als tories i insultava -de la mà d’alguns personatges del mateix partit- la temible Dama de Ferro, que era retratada com una dona mesquina i arrapada a la poltrona. Fins i tot s’atrevien a enterrar-la! I, en el funeral, el seu fictici successor s’adreçava a càmera i deia: “Quina nosa: ara, un funeral d’estat. La dona, ras i curt, va trigar molt a marxar. Val més una sortida ràpida que aferrar-se al naufragi d’una carrera perduda. Hi ha gent que sembla que està mancada de qualsevol sentit del tempo”. ¿S’imaginen una escena així a TV3, en qualsevol moment dels últims 34 anys, amb Pujol, Maragall, Montilla, Mas o Puigdemont com a destinataris d’un parlament com aquest? Jo tampoc.

Borgen va ser un èxit aclaparador a Dinamarca perquè interpel·lava els espectadors. No els explicava una quimera, sinó que reinterpretava en clau de ficció la seva complexa realitat política. Qualsevol relat condicionat per la censura, l’autocensura o l’equilibri del no-fos-cas-que-ofenguéssim-algú, difícilment aixecarà cap sostre. L’ascendència dels polítics en els continguts de TV3 -i això inclou també els de l’oposició- bloqueja poder fer una sèrie com Borgen.

Recordem que a Merlí, quan una de les professores deia que havia de marxar per preparar una activitat de l’ANC, ja es va muntar un sidral polític important. Jo, que pels meus pecats els déus m’han castigat a haver de seguir les comissions de control a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, he assistit a mil i un focs d’encenalls absurds. Recordo com Ciutadans, per exemple, estava ben enrabiat perquè un polític homosexual que es resistia a sortir de l’armari -a la sèrie Cites - apareixia amb uns plafons taronja al fons, el color corporatiu del partit de Rivera&Cia.

Aquest és el nivell, senyories. Què, ens posem a fer Borgen?