L’espectacle que s’ofereix davant els nostres ulls és apoteòsic, exuberant, ufanós.
El jutge considera que quan Casado, cap de l’oposició espanyola, va dir que a Catalunya hi havia professors amb instruccions per no deixar que els nens anessin lavabo si parlaven castellà, o que si els sentien parlar en castellà a l’hora de l’esbarjo els posaven pedres a les motxilles, exercia la llibertat d’expressió. Magistral.
Diu que els comentaris poden ser “desencertats i rebutjables” però que no hi ha delicte d’odi. Exaltant. No ve d’aquí: Carrizosa va comparar el cas de l’escola de Canet de Mar amb Ermua (allà on ETA va segrestar i assassinar Miguel Ángel Blanco) i tampoc no va passar res.
Un càrrec públic, aspirant a presidir Espanya, menteix sobre una qüestió delicada amb voluntat d’incendiar l’opinió pública i guanyar els seus vots, i no és amonestat. Fantàstic. I així és com, gràcies a aquesta diària erosió de la veritat, es va demonitzant el català i els catalans fins a convertir-los en uns monstres.
Mentrestant, entrevisten Pedro Sánchez, que proclama: “Avui Catalunya no és un problema”. Menteixen sobre tu, escupen sobre la teva llengua i els teus mestres. Donen per feta la teva capacitat de crear riquesa i el teu esforç fiscal. Saben que milions de persones han trobat i continuen trobant aquí un futur que se’ls negava. Però ara ja no som un problema. Moltes gràcies per tanta generositat i per aquest reconeixement de la nostra contribució a fer un país més modern. Gràcies per tanta pedagogia de la diversitat. Catalunya ja no és un problema. Gràcies per tant.
