Catalunya hora zero: 1714
Per entendre l’Alemanya que el 1945 va sorgir del nazisme, la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust, s’acostuma a fer servir el terme Stunde Null (hora zero), una Alemanya hora zero. Es tracta d’una Alemanya arrasada i sense història, amb una complexa i turmentada relació amb la seva pròpia memòria recent que condiciona el present i el futur. El que segueix a l’hora zero és l’ Elendswinter, això és, l’hivern miserable. Així va ser per a Alemanya, amb l’afegit dels jocs de guerra de les superpotències durant la Guerra Freda.
Catalunya, de manera semblant a Alemanya, ha sofert no una sinó dues hores zero: les derrotes del 1714 i del 1939, seguides de dos hiverns miserables. L’empremta de la derrota i l’esfondrament nacional estan doblement marcats en la memòria catalana, sense que existeixi el profund sentiment de culpa -o negació de la culpa- dels alemanys. En el present article parlo del 1714 com a primera hora zero.
La representació del 1714, per la seva llarga cronologia, és el fet històric que ha construït una imatge, una representació més fructífera, i que cristal·litza de manera dramàtica el 1936. És la imatge de la Catalunya rebel. El 1714 va suposar la supressió de les institucions catalanes, la repressió contra les elits catalanes, un exili europeu, la uniformització legal amb el Decret de Nova Planta i la persistent destrucció del substrat cultural català. Aquesta és la història sabuda. Però el 1714 també representa un llarg silenci, la impossibilitat de recordar, d’exercir la memòria. Quan la memòria va tornar, va retornar primer en forma d’explosió rebel, en un nou esclat que havia de resoldre les qüestions no resoltes el 1714 i les noves qüestions causades pel 1714. La Catalunya rebel va explotar amb la rebentada del 1808. Va continuar al llarg del segle XIX amb les carlinades de la muntanya catalana el 1833, el 1846 i el 1872. Per la seva banda, la Barcelona liberal, bullanguista, republicana, democràtica, anarquista i revolucionària (en aquest ordre) va anar esclatant el 1836, el 1868, el 1909 i el 1936. Les llistes no són exhaustives i deixo de banda moltes altres dates. Com també és sabut, la resposta del poder, la resposta espanyola a la Catalunya rebel, sempre ha estat militar, rarament política. La Catalunya contemporània no solament s’ha creat a redós de la revolta, sinó que la dialèctica amb el poder central i extrínsec ha estat de subversió-repressió.
De manera semblant, quan el 1714 va retornar com a representació d’una memòria llarg temps reprimida, no va poder obviar la seva natura de derrota vergonyant. Els intel·lectuals romàntics de la Renaixença es van ocupar de dignificar la derrota amb la retòrica dels vencedors. La derrota vergonyant va passar a ser la derrota gloriosa. Catalunya s’emmirallava en el 1714 i es veia com l’au Fènix renaixent de les cendres: s’estava construint ex nihilo una nació millor.
Consistent amb aquest discurs no és sorprenent que el nacionalisme català de la fi del segle XIX adoptés la majoria de símbols nacionals de la representació del 1714. Així va néixer l’Onze de Setembre, efemèride fatídica transmutada en efemèride de la victòria final futura, com a festa nacional gloriosa de l’esperit de la nació. Catalunya encara celebra avui aquella representació de l’Onze de Setembre com la fundació essencial de la nació, de la mateixa manera que els americans celebren el seu Dia de la Independència i els espanyols celebren l’inici de la conquesta i colonització d’Amèrica. Una festa nacional defineix una nació.
Tanmateix, el clímax de la transformació de la desfeta del 1714 de tragèdia gloriosa en un futur prometedor va ser durant el passat tricentenari del 2014. Hem desenterrat les ruïnes del món que va desaparèixer aquell 1714, hem recreat i recordat detalladament les batalles i els esdeveniments clau de la guerra a ultrança dels catalans, hem forjat un ús de la història compulsivament cívic i moral en pro del moviment independentista. No estic dient que la independència de Catalunya o l’ús de la història siguin actes cívics i morals en si: considero que l’ús que s’ha fet del 1714 s’ha volgut presentar com un instrument de civilitat i moralitat. No és un judici positiu o negatiu: és una observació analítica.
¿Com podem entendre la passió catalana del 2014 per la Barcelona barroca si no és a través de la llarga representació històrica del 1714 en tant que primera traumàtica hora zero de Catalunya?
Els catalans hem projectat en el 1714 -el passat- les aspiracions del present i del futur, en un acte terapèutic col·lectiu. Pel camí -com en tota representació històrica- hem oblidat el fanatisme religiós catòlic de la Barcelona del 1714, la guerra civil que patia el país, el context internacional o el militarisme imperant en la Catalunya barroca. Per al segle XXI el 1714 ha estat la recreació de la idea que els catalans tenen de llibertat i la projecció de la independència nacional en una memòria traumàtica que es reprodueix persistentment i compulsivament en cada generació. Les cendres del 1714 han volgut ser, en suma, terra fèrtil per a l’esquiu ideal que almenys fa dos-cents anys que els catalans han estat reproduint mitjançant la Catalunya rebel i la transmutació de la derrota passada en victòria futura.
