Els reptes que té plantejats Catalunya en l'àmbit econòmic i en el social requereixen més que mai aproximacions compartides entre els seus diferents actors. Des de la Plataforma Coneixement, Territori i Innovació volem contribuir a consolidar un model d'innovació que asseguri el desenvolupament econòmic i el progrés social. En aquesta línia, fa pocs dies es va celebrar a Barcelona el Seminari Internacional Coneixement i Innovació, en què es van poder analitzar en profunditat quatre països o territoris on la innovació és intensiva i clau per a la competitivitat i el progrés: Massachusetts, Israel, Baden-Württemberg i el País Basc. Tots quatre casos aporten bones pràctiques i claus d'èxit que poden servir com a referents per a Catalunya. En voldria destacar aquells aspectes que em semblen més rellevants a l'hora de situar el focus en la construcció d'una política d'innovació al nostre país, una política absolutament necessària en un context de creixent globalització econòmica.
En primer lloc, la innovació en el territori s'ha de sustentar en una acció pública ferma i decidida, amb recursos suficients per promoure-la en el si de les empreses i les organitzacions de tot tipus. A tall d'exemple, voldria ressaltar que el País Basc va destinar l'any 2011 el 2,1% del PIB a R+D (líder a l'Estat) entre aportacions públiques i de les empreses, i ha estat una constant com a política pública estratègica, més enllà dels diversos governs autonòmics. A Catalunya, la inversió en R+D va ser de l'1,55% del PIB, i l'acció pública en matèria d'innovació ha estat erràtica i poc rellevant dins l'agenda política. El suport públic també s'ha d'orientar cap a mesures sistèmiques i destinades a reforçar els sectors prioritaris (clústers). Un exemple paradigmàtic és el de Massachusetts en l'entorn de les ciències de la vida i les indústries biotecnològiques, en què empreses, institucions públiques i universitats treballen sota els mateixos paràmetres d'excel·lència i converteixen aquest estat en líder americà i mundial en biotecnologia i ciències mèdiques, amb un increment sostingut en la creació de llocs de treball.
En segon lloc, la innovació treballa en condicions òptimes quan té com a base un sistema de coneixement sòlid: sistema educatiu de qualitat, universitats de referència, centres i infraestructures de recerca, capital humà altament qualificat. En aquest àmbit, les capacitats de Catalunya avui dia comencen a ser òptimes, ja que disposa d'un capital de coneixement sòlid i competitiu internacionalment en diverses àrees del saber. Però aquestes condicions òptimes també fan referència a la formació professional de grau mitjà i superior, que esdevé un factor clau per alimentar els processos d'innovació a les empreses. El cas destacat és el de la formació dual dels lands alemanys, i de Baden-Württemberg en particular, com a pedra angular del sistema de formació professional indissociable de la innovació. En aquest aspecte, Catalunya té una tasca àrdua i crítica que no permet més pròrrogues.
En tercer lloc, cal afavorir en tot moment els instruments i les organitzacions que duen a terme la transferència de coneixements de les universitats a les empreses. Els ecosistemes d'innovació són complexos, aquí i arreu, i no es poden idear seqüències lineals ni receptes senzilles. D'aquí la importància dels instruments i les organitzacions que treballen en les interfases: per exemple, els centres tecnològics, els incentius fiscals o d'altre tipus i les oficines de transferència de tecnologia o de generació de patents i llicències.
Finalment, la innovació en un sentit ampli va més enllà de l'estricta innovació tecnològica. Perquè sigui possible, cal desenvolupar referents culturals (emprenedoria en un sentit ampli, capacitat d'assumir riscos) i un sistema educatiu que l'alimenti. En aquest context, la innovació organitzacional i la innovació social són àmbits de creixent rellevància, donats els reptes a què ens enfrontem com a societat. Els exemples més paradigmàtics en aquesta qüestió són el de Massachusetts i el d'Israel, on les societats viuen amb normalitat la capacitat d'emprenedoria i la generació de noves idees i negocis d'alt valor afegit, molt sovint provinents de les universitats. En el cas del País Basc, la innovació ocupa un lloc en el relat del model de país, i es produeix una autèntica socialització del valor de la innovació.
Catalunya necessita enfortir les capacitats d'innovació en un sentit ampli, que inclogui l'educació i el coneixement com a factors crítics de competitivitat i de progrés social. Fer-ho possible és, malgrat totes les dificultats, a les nostres mans.