Com cada any s’ha publicat l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), un estudi que ens dona una fotografia força fidel de com viuen les persones a Catalunya i a la resta de l’Estat. La imatge inicial sembla prou bona. La pobresa segueix baixant a Catalunya, com ho fa des de l’any 2020. Avui un 17% de la població catalana viu per sota del llindar de pobresa, que vol dir ingressar menys de 1.000 euros al mes. A Espanya aquesta taxa porta estancada des de fa tres anys.
I no només això. Som també una societat cada cop més igualitària. Això ho mesurem amb el coeficient de Gini, que com més proper és a 0, més igualtat de la renda indica. Ara mateix, a Catalunya, té un valor de 29, després de no haver deixat de baixar des de l’esclat de la pandèmia. Som més igualitaris, de fet, que la mitjana europea i que països veïns, com França i Portugal.
Amb una taxa d’atur que no vèiem des de just abans de l’inici de la crisi financera del 2008 i la implantació de mesures de protecció social com els ERTO durant la covid, la creació de l’ingrés mínim vital (IMV) o els augments del salari mínim interprofessional (SMI), sembla que les dades a Catalunya ens mostren que la recuperació econòmica ha vingut acompanyada de més prosperitat social. Això és bo i no tan habitual. Però no tots els indicadors són tan esperançadors.
En primer lloc, tenim la situació de gairebé 380.000 nens, nenes i adolescents a Catalunya, que viuen sota el llindar de la pobresa. La pobresa infantil és del 28%, deu punts per sobre de la del total de la població catalana. I el que és més preocupant és que a diferència del que passa amb els adults, la pobresa infantil està creixent. Les solucions no arriben. L’any passat es va aprovar l'Estratègia de Lluita contra la Pobresa Infantil, que va quedar en l’aire amb les eleccions i el canvi de govern. I Barcelona treballa també en el disseny de la seva pròpia estratègia. Però el repte segueix pendent, i queda molt per fer. Per començar, entendre per què les ajudes disponibles no arriben a les llars dels nens i nenes que més les necessiten.
En segon lloc, hi ha indicadors que ens mostren no quant guanya la ciutadania, sinó com viu. En particular, si la gent al nostre país pot arribar a final de mes, canviar els electrodomèstics quan s’espatllen o fer front a alguna despesa inesperada. I aquí veiem que la població que viu amb privacions materials i socials severes no ha tornat a valors previs a la pandèmia, i la xifra s'ha estancat en prop del 9% de la població catalana (lleugerament per sobre de la taxa per a Espanya). És molt car viure a Catalunya. I propostes com les presentades per Junts, d’un salari mínim per regions, venen a recollir aquesta realitat que mostra l’Enquesta de Condicions de Vida. Aquest és, doncs, el contradictori panorama de l'economia de les famílies catalanes. Malgrat guanyar més, i tenir menys pobresa monetària, no vivim millor. De poc serveix tenir les butxaques més plenes si no podem omplir més la nevera.
