Catalunya, generació PCR i generació vacuna
Nosaltres sempre teníem localitzades les xiquetes Malibú amb pinya. El GPS era el nostre periscopi cervesa a la mà clic de Famobil. Érem els del setanta. La generació X. El nord-est i oest dels pubs i discoteques eren el nostre país. Les fronteres només les travessaves per anar al lavabo, o per fugir agafats de la mà recargolada de la xiqueta Malibú amb pinya i cavalcar el vespre a lloms del Vespino gs, o gl, del padrí. I per fer tot això passaves per la serralada del país dels grans. Els boomers. Els que ja portaven cotxe. Els que acabaven d’estudiar a les universitats o treballaven en tallers i gestories. Aparellats, casats o concos eterns. Els que et miraven amb ulls de check point justicier. Tots van anar desapareixent. I nosaltres vam ser els grans. I va arribar la generació Y. Els mil·lennials. I no teníem Google Translate ni uns ni altres. I vam ser repúbliques independents i indiferents. I els professionals de la nit, la resistència de la trinxera de la barra, encara vam veure desembarcar a la Normandia de la foscor la generació Z, els que va parir el segle XXI. Tot això per dir que res ens ha servit. Ni ens servirà. Catalunya no és una nació, ni un estat: és un estudi de mercat.
Fet l’Excel, cap generació ha resolt el problema català. Ni els hipsters modernistes, ni els pijos noucentistes, ni els republicans pop, ni els resistents búnquer durant el franquisme, ni els baby boom tap-atemptat de la pansició no democràtica. Generació rere generació es creu que sí. Que som els escollits. I el que fem és només posar rentadores: donar tombs i tombs. I els llençols del país cada cop més groguencs i ratats. La ferida lluminosa que els forada és la veritat. Ni les ments brillants s’escapen de la bugada esclava de la biològica Kelly catalana. El poeta Carles Riba, caneló finolis de la llengua, ja parla el 1923 d’aquesta “mateixa tragèdia espiritual” que bufeteja les generacions catalanes. Sempre netejant. Sempre embrutant. Sempre mirant cap a terra. A la rajola de microbis. No hi ha cel. Només infern. Som els que freguen perquè després d’altres emmerdin, i tornin a fregar... “No hi ha res tan desil·lusionador, ni que una generació esquivi tant de reconèixer, com el ser una generació de trànsit”, diu Riba Kelly. Aquí les generacions sempre han d’aprendre, per primer cop, a agafar el pal de fregar perquè el terra és tan brut que mai es veu res de la merda entaforada que hi ha: “Les joventuts a Catalunya no comptaven amb una herència inicial de cultura; havien de començar per crear-se, desorientats autodidactes, una primera sòlida base de tradició, més encara, una llengua, la qual cosa no vol dir tant un sistema de motlles de pensaments fets i a punt com un sistema de suggestions de pensament; naixien amb la meitat de les forces disponibles per a quan l’altra meitat s’hagués esmerçada en la recerca del temps secularment perdut”, diu Riba passant el fregall, la baieta, el pal, el lleixiu, el salfumant i la bomba nuclear com a moment iniciàtic del baptisme detergent català. Som, generacionalment, un coitus interruptus. Sempre recomencem. Sempre estem netejant. Sempre ens estem contaminant. Som un virus generacional.
La pandèmia accelera partícules vives i mortes des de fa molt temps a Catalunya. I parteix amb destral generacionalment. Hi ha una generació PCR: no sap si té el virus o no. No sabem el que ens passa. No sabem res. Som una hipòtesi sense solució. Som un test, res més. Va dels boomers a la generacióZ. I després hi ha brotant una generació vacuna. Els nascuts a partir de 2010. Són el que en diuen la generació alfa. La primera lletra de l’alfabet grec. L’inici. Un nou inici. Una nova fe de la de sempre. La vacuna, ara per ara, són ells. Ningú més. Nosaltres, generacions alfabètiques, digitals, minerals, siderals, vegetals, sidrals... només hem aconseguit una cosa. L’única independència, l’únic dret a l’autodeterminació, serà escollir, lliurement, la residència i amb qui volem compartir els darrers anys de la nostra vida. Aquesta serà la victòria. Si fins ara aparcàvem obligatòriament els padrins a la residències ara ens aparcarem independentment nosaltres mateixos. Deixem pas als alfa. I com totes les generacions farem allò que va escriure Eugeni d’Ors fa un segle: “Cap nació, cap llengua no és eterna; l’única manera d’immortalitzar-se, encara, després de la mort material, és produir una cultura que la sobrevisqui”. Me’n vaig a explicar contes, en català, als fills. Ens veiem a la discoteca residència. Et busco, xiqueta Malibú amb pinya.
