La Catalunya federal
Una de les coses que més ens hauria d’espantar en la futura República Catalana és que calqui el centralisme espanyol a l’hora de definir l’organització territorial. L’oportunitat de la independència ha de permetre esmenar l’herència funesta de la política territorial que ha perpetuat un pòsit fermament centralista, antidemocràtic i autoritari. De la mateixa manera que cal trencar amb l’Espanya del vell corregiment borbònic, la província decimonònica i l’hegemonia radial de Madrid, cal trencar també amb la Catalunya autonòmica planificada des de Barcelona.
Una Catalunya independent necessita autoorganitzar-se a partir del principi federal. La tradició federalista de Catalunya no és un simple projecte fallit per a la vertebració d’una Espanya més democràtica i menys castellana: és també l’expressió d’una voluntat d’organització radical per i per a catalans. La construcció d’una organització territorial des de baix i a partir de la federació d’unitats autònomes per formar una col·lectivitat política o nacional no és una idea nova. És molt probablement una de les idees més persistents en la política catalana, i també la que més repetidament ha fracassat en la seva aplicació, de Pi i Margall a la revolució de 1936. Si cal construir un nou país, no solament s’ha de construir des de baix, sinó que ha de ser definit pel pacte federal.
Les Candidatures d’Unitat Popular, per minoritari que encara pugui ser el seu projecte polític i social, contenen el ferment per a aquesta autoorganització des de baix. Les CUP ofereixen una renovada energia per a la idea d’un pacte federal. La concepció d’assemblees locals autònomes i sobiranes i el pilar del municipalisme són dos instruments imprescindibles per al futur edifici de la Catalunya federal. No es tracta d’una utopia més de la present era llibertària global. El federalisme existeix. No és propi només de països grans com els Estats Units d’Amèrica i alguns dels seus open town meetings, sinó que també és oriünd de nacions de mida catalana, com Suïssa. Per veïnatge i trajectòria històrica, Suïssa és la nació federal de la qual més pot aprendre una Catalunya independent, sense perjudici del nostre fallit bagatge federal revolucionari.
Comencem pel municipi. Pot semblar que la reminiscència medieval del Landsgemeinde suís, això és, l’assemblea oberta cantonal amb patrons de democràcia directa, sigui d’impossible aplicació en el segle XXI. Requereix una altíssima conscienciació política i mobilització democràtica dels habitants, i uns costosos mitjans en una gran ciutat com Barcelona -és per això que tenim els barris-. Tanmateix, la tecnologia fa més possible que mai una autoorganització política de democràcia directa que garanteixi transparència i la participació massiva dels habitants en democràcia directa. Més encara quan el principi assembleari gaudeix d’una renovada salut democràtica -amb tots els perills que pugui tenir aquest model participatiu quant a l’anonimat-. Així, per què no podem repensar les polsoses institucions de la Nova Planta borbònica com ajuntaments, alcaldes, regidors i administració associada? Són una imposició històrica i una indignitat antidemocràtica que cal esborrar de Catalunya.
Al segon nivell, aquests municipis regits en assemblea i democràcia directa i participativa podrien avançar en la formació de cantons, vegueries, comarques, territoris... El nom no fa la cosa, el concepte s’entén: unitats polítiques sobiranes fruit de la unió voluntària de municipis que governen de ple dret un territori econòmicament i geogràficament homogeni. Com a ens sobirans regits alhora pel principi assembleari serien la peça bàsica que formaria la República federal catalana. Cada cantó es federaria entre si de manera absolutament voluntària i en pro de la cooperació. Si el sentiment de pertinença a una comunitat humana, política i cultural fos uniforme i unànime, el resultat final de la federació de cantons seria el mapa de Catalunya -bé, vull dir dels Països Catalans-. Però mai se sap.
La revolució municipal i cantonal per a la construcció de la Catalunya federal de base assembleària ha de ser una part més d’aquesta independència per canviar-ho tot que estem endegant. Hem viscut sempre centrats en la capitalitat, ja sigui Madrid, ja sigui Barcelona, ja sigui la capital provincial de torn, en una jerarquia estructurada i disciplinant, de dalt a baix. La federació és l’oportunitat per tenir, per primer cop, una organització territorial autoorganitzada, democràtica, voluntària i horitzontal. Si superem la idea de l’estat (propi), podrem arribar a la idea de la federació (pròpia).
La secessió és i ha de ser un laboratori d’idees, una explosió de creativitat que ens permeti enfrontar diferents projectes i models polítics i socials. No ens ha de fer por ni la pluralitat de veus ni els experiments que es puguin emprendre. Altrament, el nou país naixeria amb tots els defectes del vell país que volíem capgirar.