És plausible afirmar que l’única manera efectiva de resoldre un conflicte és entendre’l. Per això quan comencem a disfressar-lo i a confondre’l amb paraules, la solució s’allunya: en tenim un exemple recent en l’escrit que el Tribunal Suprem ha elevat al Tribunal Constitucional, i on, a fi de negar la constitucionalitat de la llei d’amnistia, s’introdueix un concepte –que l’octubre del 2017 va ser un cop d’estat– que no apareix en els milers de folis amb què el mateix Suprem va sentenciar la causa del Procés. Però també en tenim exemples, d’aquesta disfressa, entre la intel·lectualitat espanyola d’esquerres, fins i tot amb la més comprensiva, cap a les demandes que venen de Catalunya. Fa poc Joan Ridao subratllava en aquestes mateixes pàgines com aquests intel·lectuals segueixen volent explicar el Procés com una maniobra de distracció de les elits catalanes que va ser cegament seguida per una massa acrítica.
És per això que el llibre que acaba de publicar l’historiador madrileny Eduardo Manzano Moreno, titulat España diversa. Claves de una historia plural (Crítica), esdevé, a més d’una lloable excepció en el panorama historiogràfic espanyol, una pedra de toc de la capacitat de comprensió, des del centre, de com la realitat catalana troba encaix dins el marc espanyol. L’autor, que és un medievalista, especialista en la història d’al-Andalus, se situa en una tradició que arrenca de Pablo Iglesias (el fundador del PSOE) i passa per Manuel Azaña, per culminar en el model autonòmic de la Constitució del 1978. Una tradició que té de mal encabir, en el seu relat –fins i tot quan es proclama divers i plural– els nacionalismes basc i català, vistos (sobretot en el cas basc; la major complexitat catalana sembla escapar-se-li) com una herència del carlisme més reaccionari. Una visió que no és pas nova: l’any 1986, quan el govern de Felipe González va guanyar el referèndum d’ingrés a l’OTAN, a excepció de Catalunya i del País Basc i Navarra on (a més de les Canàries) va triomfar el no, una font de la Moncloa va proclamar, mig de broma mig seriosament: “Hemos ganado en todas partes, excepto en la España carlista”.
El llibre l’encapçala, oportunament, una cita de Baltasar Gracián, del seu llibre sobre el rei Ferran el Catòlic (publicat en una data tan significativa com el 1640), on es diu que, “en la monarquía de España, las provincias son muchas, las naciones diferentes, las lenguas varias, las inclinaciones opuestas, los climas encontrados”, de manera que es requereix molta capacitat per conservar, així com per unir el regne. La qüestió és que, de la lectura mateixa del llibre de Manzano, se’n desprèn que la major part de les energies han estat invertides, en la història d’Espanya, cap a la unitat i la uniformització, i que la diversitat originària ha estat vista més com una nosa que com una riquesa (un concepte que caldria qüestionar, però que requereix un altre espai). Això es fa particularment evident quan el llibre, a la part final, arriba al segle XIX: a partir de la Constitució del 1812 s’opta decididament per un model unitari, perseguit però no del tot aconseguit pels liberals (que, com va dir un seu opositor a les Corts de Cadis, estaven tots “vaciados en un molde a la francesa”). Un liberalisme que, es lamenta Manzano, no va ser capaç de construir una “memòria nacional”, i que només va poder construir, amb materials precaris, un edifici fràgil, l’Estat liberal, mancat d’una àmplia legitimació social.
És aleshores que els liberals, “empeñados en poner en pie una legislación que fuera la misma para todos los españoles”, van topar, diu Manzano, amb les elits basques, una oligarquia que no feia més que defensar “els seus interessos de classe”, i que van esclatar les successives guerres carlines. Curiosament, en la visió del llibre, només Catalunya i el País Basc semblen tenir elits polítiques i interessos “egoistes” a defensar. Tampoc no se salven de la desqualificació els historiadors catalans, exemplificats en una frase ingènua de Ferran Soldevila sobre la immigració murciana a Catalunya, però que queda en no res al costat del capciós paral·lelisme que l’autor estableix entre un polític integrista navarrès de fa un segle i Arnaldo Otegi. Tanmateix, en un moment del llibre que sembla particularment sincer, Manzano afirma que el fet que "la violència carlista" aconseguís un ampli suport popular tant a les “Vascongadas” com a Catalunya “ha desafiado siempre la comprensión de los historiadores”. Aquesta asseveració podria estendre’s al Procés, insòlitament absent d’un llibre que no aconsegueix traduir les bones intencions en la comprensió d’unes realitats, la basca i la catalana, que no entren en el motllo.
