Catalunya, Escòcia, Europa
Dues nacions europees busquen la independència. Una és al nord d'Europa, Escòcia, l'altra és al sud, Catalunya. En pocs mesos el desig d'una independència política ha arribat a un d'aquells moments decisius, el momentum , com diuen en anglès, per a tots dos països. Pot ser que se'ls presenti l'ocasió de treballar units. Tindrien més força per fer front als problemes de legalitat que puguin anar apareixent des dels seus governs centrals respectius i, alhora, per negociar la seva entrada a la Unió Europea. Bé que els va anar als països bàltics tenir una estratègia conjunta per assolir objectius semblants.
Val la pena comparar la trajectòria cap a la independència en cada cas perquè hi ha algunes similituds ben marcades. Els dos casos estan força alimentats per qüestions econòmiques. La descoberta de petroli i de gas al mar del Nord als anys 1970 va enfortir la demanda d'independència per a Escòcia. En el cas de Catalunya, la confrontació amb Espanya ha tingut bastant a veure amb les elevades taxes que ha de pagar al govern central, així com a l'atur massiu.
Als anys 80, les fortes retallades en despesa pública ordenades pel govern de Londres i la indiferència de la primera ministra Margaret Thatcher envers la identitat escocesa van aprofundir la divisió nacional entre anglesos i escocesos. Ara el rebuig de Mariano Rajoy al pacte fiscal i la irritació que això ha creat mantenen un paral·lelisme directe amb la impaciència de Thatcher en relació a Escòcia.
Als dos països els moviments per la independència han estat minoritaris fins fa poc. Però sembla que això està canviant ràpidament en tots dos casos. El govern autònom d'Escòcia, amb seu a Edimburg i amb un Parlament dissenyat precisament per un català, ara té una majoria favorable en aquest sentit. El Partit Nacionalista Escocès, amb el seu carismàtic líder Alex Salmond, ha promès que hi haurà un referèndum per la independència respecte del Regne Unit el 2014. En cas que el resultat surti afirmatiu, s'espera que la independència arribi dos anys després. Les eleccions catalanes, en les quals la qüestió de la independència d'Espanya tindrà un paper prominent, se celebraran d'aquí dos mesos. Podria ser, aleshores, que els dos referèndums es produïssin al mateix temps. Especialment si tenim en compte que d'aquí dos anys es commemoraran els tres-cents anys del Decret de Nova Planta.
Tots dos països són proeuropeus i voldrien tenir un estatus independent dins del marc de la Unió Europea. Però també tenen diferències. Per a Escòcia, la qüestió econòmica no té tant de pes. Havent estat un poder industrial, va experimentar una severa desindustrialització en les dècades posteriors a la guerra, particularment en relació als tèxtils, carbó i drassanes. Per contra, el teixit industrial i de serveis és més fort en l'economia catalana, encara que el problema de l'atur no sembla que es pugui resoldre fàcilment.
Però la diferència més important, plena de perills per a la política i la societat catalanes, té a veure amb temes de sobirania i unitat nacional. En el cas escocès, el dret dels escocesos a independitzar-se s'ha acceptat igual que al Canadà s'ha acceptat en relació al Quebec. No està clar que el dret a la independència escocesa sigui del gust de la majoria política dels partits a la Gran Bretanya, conservadors i laboristes. No ha estat gaire obertament debatut, però des de la formació del Parlament escocès no hi ha dubte que si la majoria d'escocesos ho volen, ho tindran.
En el cas català no existeix aquesta certesa. L'estat espanyol no ha atorgat aquest dret. A més, alguns militars han amenaçat contra les intencions separatistes, tot i que a la pràctica la seva intervenció no podria succeir dins el context de la UE. Aquest tipus d'amenaces seria impensable en la democràcia britànica, en què els militars estan sota el ferm control dels polítics i en què no hi ha cap tradició d'intervenció militar en temes polítics. Fins i tot, el suggeriment d'una amenaça portaria a la destitució immediata del militar. El Regne Unit mai s'oposaria a una possible independència d'Escòcia si, veritablement, queda provat que es tracta d'una voluntat majoritària.
Ens esperen temps d'incertesa. Catalunya ha estat sempre moderada i ha avançat políticament de manera gradual, com el Partit Nacionalista Escocès. Però potser ara, en un moment de gran crisi, tant interna com externa, Catalunya ha d'abandonar els camins que ha recorregut fins ara i ha arribat el moment de demanar un estat propi. O bé d'adaptar a la realitat catalana una dita irlandesa originada durant la guerra de la independència i que, traslladada aquí, diria una cosa així com "la dificultat espanyola pot representar una oportunitat catalana".
